El teletreball és una merda

Una de les coses més sorprenents que no em consta que hagi estat gaire criticada, relativa al confinament per la crisi del coronavirus, és la distinció entre feines “essencials” i feines “no essencials”. Resulta, per exemple, que un transportista que porta un objecte fruit d'un caprici, comprat via Amazon per algú que s'avorria a casa, té una ocupació “essencial”. En canvi, l'educació dels nens, dels adolescents o dels joves es pot relativitzar fins a l'extrem que el mateix conseller Josep Bargalló aconsella a mestres i alumnes que s'oblidin del temari.

No qüestiono cap de les decisions preses sobre els tancaments d'escoles, instituts o universitats. Em sembla imprescindible, és clar!, que ens quedem tots a casa per no escampar més el virus maleït ni saturar els hospitals. La meva crítica és per la denominació emprada. Seria molt més exacte i entenedor que es distingís entre professions “amb desplaçament essencial” i ocupacions en què “el desplaçament no és essencial”. En comptes de fer una escala jeràrquica sobre la importància laboral de cadascú, n'hi hauria prou en recordar que alguns necessàriament s'han de moure per produir o donar un servei bàsic i que d'altres, per contra, podem teletreballar des de casa.

Que el teletreball és una merda ens ho diu la societat, ja que ni té prestigi, ni reconeixement, ni res. Que jo sàpiga ni tan sols s'ha legislat de manera prou seriosa sobre els seus límits o drets. Senzillament es dona per descomptat. Tothom s'ha d'adaptar i fer allò que calgui des de casa; visqui amb mascotes, nens petits, persones grans, col·lectius vulnerables o persones amb discapacitat; sigui com sigui el seu habitatge, la seva connectivitat, el seu entorn o el seu veïnat, i tothom ha d'assumir feliç les despeses o molèsties extres que suposa. Això és igual. Es tracta de reinventar-se, fer videoconferències a dojo i estar les 24 hores del dia disponible per a l'empresa sense vida familiar ni personal.

Que consti que no em queixo, ja que no parlo de la meva situació actual. Només descric, a tall d'avís a navegants, que això del teletreball no ha vingut per substituir la feina presencial. Ha vingut per afegir més i més i més tasques cada dia. Si abans es feien reunions parlant, quan s'acabi el confinament, les reunions seran alhora virtuals, físiques, per WhatsApp, per xarxes socials, per vídeo, per àudio i amb mil aplicacions simultànies que s'aniran inventant. Caldrà confirmació prèvia per email, participació preparatòria en diverses plataformes, reunió física, report posterior, tuits, vídeo-resums, àudios, fotos per visibilitzar-se i anar sumant.

Al segle XX, quan la majoria de gent no tenia ni remota idea del teletreball, un servidor va exercir-lo més de 12 anys des de casa fent de corresponsal del diari Avui. Explicaré algunes vivències per il·lustrar la merda que és això de teletreballar. En aquells temps no tenia correu electrònic o l'utilitzava poquíssim, però rebia trucades per fax a les quatre de la matinada i si el paper s'havia acabat, el telèfon programat automàticament sonava i sonava, sense parar ni poder-lo silenciar.

Recordo quan els periodistes dictàvem les cròniques per telèfon. Un dia el lampista estava posant la calefacció a casa, mentre jo relatava en veu alta la notícia d'una violació. L'operari em mirava amb estranyesa. O també recordo quan, a causa de la distància amb la redacció, la notícia cantada telefònicament que deia “el projecte suposa” va sortir publicada com “el projecte s'oposa”, en tenir la mateixa pronúncia fonètica. En canviar tot el sentit de la frase, els seus protagonistes es van enfurismar i amb raó.

Teletreballar a casa als anys 90 implicava que un president de l'escala de veïns jubilat em truqués al timbre tot sovint. L'home, pesadíssim, no marxava! “¿No creus, Jordi, que ja tocaria pintar la façana?, ¿què creus que hauríem de fer amb l'antena?, ¿i amb els rebuts retornats pel banc?”, em preguntava sense mai concloure ni prendre cap decisió.

Com que jo m'estava sempre al meu domicili professional, vaig viure també el cas d'una mare que havia perdut les claus i que, en haver d'alletar el nadó, vaig deixar-la entrar, mentre jo teletreballava. En una altra ocasió em vaig topar amb un marit gelós –d'una altra mare—, que en saber que jo no em movia de casa, es pensava que la seva dona li posava les banyes i s'entenia amb mi. La fabulació, 100% falsa, em va provocar un maldecap grandiós fins al punt de cridar els serveis socials per socórrer la veïna del pis de sota, ja que el seu home, masclista i fora de si, la volia escarmentar.

Que ningú es despisti. Els problemes del teletreball han estat, són i seran d'aquesta mena. No és una qüestió de software, ni de reciclatge, ni d'eines informàtiques. Si es treballa des de casa, l'important són els espais, la convivència i la salut psicològica per la falta de sociabilitat.

Felicitats a tota la gent que tingui la sort de gaudir d'una feina essencial i pugui gestionar-la bé. No hi ha res més bonic, després de guanyar-se el pa durant una jornada intensa, que tornar a la dolça llar estimada sabent que cap directiu, ni client, ni company d'oficina ja no t'emprenyarà.