De professió, monitor de colònies

“De professió, monitor de colònies”. Aquest era el títol d’un article que vaig escriure fa 40 anys en una petita revista del món del lleure que feia l’entitat Colònies Jordi Turull. Vivíem una situació nova al país i a la ciutat. L’any anterior s’havien constituït els primers ajuntaments democràtics. Jo era monitor i cap escolta, des de feia vuit anys, amb el títol de Minyons Escoltes i l’Escola de l’Esplai, garantit per la Generalitat provisional. A l’estiu de 1980 molts ajuntaments havien començat a fer colònies de vacances pel seu compte i contractaven gent que tingués el títol. Els esplais i els agrupaments teníem por que els nostres dirigents ens abandonessin. Per sort, molts van doblar activitats, fent-ne unes per guanyar diners i d’altres per compromís.

Els ajuntaments i la Generalitat van captar molta gent del teixit associatiu i van començar a plantejar les polítiques socials, que havien d’estar desplegades directament per l’Administració, sovint sense comptar gaire amb el que ja existia, més enllà del fet d’haver-lo escapçat. Quedaven així esborrats anys de treball rigorós dut a terme des de l’oposició a la Dictadura, una tasca iniciada per Càritas i per les famílies de persones amb problemàtiques mentals o limitacions físiques. S’obviaven moltes entitats que havien generat coneixement, present en publicacions i en el treball de molta gent. Restava, doncs, oblidat que tot el que s’havia fet havia estat des d’una opció pública, de servei a les persones i al país.

En l’àmbit social i comunitari, es va plantejar que les coses s’havien de fer amb rigor. I van començar a parlar de professional com aquell que tenia títol i que era contractat. Constituïa una mena de classe social nova, la dels que en sabien i ho podien fer amb serietat. I tota l’altra gent, què? Va aparèixer aleshores el títol de voluntari, terme importat del món saxó per definir, fet i fet, aquella gent que no cobrava. I no cobraven perquè eren uns aficionats (uns amateurs). Es tractava de la gent motivada no tinguda per qualificada i que col·laborava amb bona fe i prou, que feia tasques accessòries i que servia mentre no hi hagués prou diners per contractar més gent. Mai durant tots els anys anteriors ningú no ens havia dit voluntaris: érem monitors, caps escoltes, activistes, militants...

I durant moltes dècades hem viscut d’aquesta ambigüitat, que ha servit per menystenir molta feina feta. Quan vaig escriure l’article, sense gaire reflexió, em semblava que aquella paraula, professional, era massa grossa per limitar-la al fet que la persona tingués títol i fos contractada. 40 anys després, proposo pensar-hi una mica. I us convido a fer-ho des de l’etimologia de les paraules, des de l’origen en el seu context. L’etimologia, al capdavall, és la paraula vera (segons el que significa aquest terme).

En el món romà, qui es dedicava a una ars, tenia un ofici —el mot ars significa ofici, terme que prové del llatí officium, que vol dir precisament deure, obligació. Però qui en sabia era un expert, expertus o peritus, aquell que “tenia experiència, havia experimentat”. És a dir, que és a partir de la pràctica i de l’experiència com s’arribava al coneixement, en un món on el saber no estava tan sols compilat en llibres. La persona experta, que ho demostrava, en moments posteriors també va ser reconeguda com a professional, concepte, inicialment, lligat al món religiós. O sigui, la persona professional era reconeguda així per les altres. Finalment, en el pas a les llengües romàniques, la professió també es va confondre amb l’ofici.

Primera proposta: em semblaria molt interessant tornar a l’accepció de professional com la persona que fa les coses ben fetes, expertament, amb professionalitat. I separar-la totalment de la contractada, la qual, en tenir formació, realitza un ofici.

Segona proposta: per ser professional cal que sigui reconeguda. I és reconeguda perquè és una experta, té els coneixements avalats i l’experiència desplegada.

Tercera proposta: en l’accepció de fer les coses amb professionalitat, també considerem necessària una implicació, una motivació, allò que abans dèiem vocació. I els exemples els hem viscut totes i tots, tant de la metgessa implicada que no té hores perquè és la seva dedicació a les persones, al mecànic amant del que fa i que no s’atura fins a trobar l’avaria. “Aquella persona és professional!”, diem.

Potser ho hauríem d’aplicar al món social i comunitari.

Primera reflexió: deixar de considerar el voluntariat com una gent que no és professional. Moltes persones voluntàries ens demostren a bastament la seva expertesa. Saben què fan, són expertes i tenen un alt grau de motivació i d’implicació.

Segona reflexió: a les entitats ens cal gent professional. Experta, motivada i implicada. I perquè aquella persona és professional, la contractem, fem de la professionalitat un ofici.

Tercera Reflexió: És cert que es pot caure en els abusos de la feina, i en el nostre sector passa massa sovint. Però malament si la professionalitat no està per sobre de l’ofici.

Quarta Reflexió: en el nostre àmbit social i comunitari, la professionalitat està totalment lligada a la millora de la vida i la dignitat de les persones i a l’enfortiment del teixit comunitari. El que anomenaríem la transformació social, que ha de ser la motivació i la implicació total de qui és professional.

En definitiva, aquella persona professional de l’àmbit social o comunitari que no serveix a la transformació social no serveix per a res.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article