Millennial i educadora social

Ser educadora social i millennial no és casualitat. La primera cosa l’he escollit; la segona forma part del que a la nostra generació li ha tocat viure. Es diu que som postgeneració X i que precedim a la Generació Z.

La nostra generació va passar de l’analògic al digital en una dècada. Algunes de nosaltres vam créixer en una primera infància on encara es recosien els mitjons i es planxaven les genolleres en un intent d’ocultar els forats que els pantalons patien per les caigudes constants i pel joc permanent al carrer, als barris.

Algunes de nosaltres vam créixer amb l’“Apaga el llum” o el “Penja el telèfon” que els pares i les mares ens cridaven tan sovint com nosaltres ens aixecàvem del sofà per canviar el canal del televisor. Símptomes de les necessitats heretades i patides durant més de 40 anys pels nostres pares, mares, avis i àvies. 

Naixíem en una època i en un país nou en democràcia i en drets i deures de la ciutadania. Una generació millennial que emergia amb la dècada dels 80 i que es prolongaria fins a finals dels 90.

Una cosa que va aparèixer amb nosaltres, però que no era nova, va ser l’educació social, projectada com una necessitat i una realitat que sempre emergeix en els grans moments de canvis com, per posar un exemple, la Revolució Francesa o la Revolució Industrial. No és estrany que la paraula “revolució”, entesa com a canvi brusc i significatiu que dona pas a noves eres i moments històrics, vagi associada a l’educació social. Encara que existís sense ser reconeguda, va posar les bases del que som avui i de la necessitat i utilitat social d’aquesta disciplina: acompanyament de l’individu i dotació d’eines per assolir autonomia plena i social.

La seva necessitat va ser imprescindible en un món que intentava deixar enrere el domini de l’Església sobre la fatalitat dels que menys tenen, en un Estat democràtic que començava a ser conscient de la importància que té encarregar-se de no deixar ningú enrere, i del significat valuosíssim d’acompanyar i apoderar, en lloc de crear dependència assistencial d’aquelles persones que pateixen necessitats, discriminació o qualsevol altre tipus de carència puntual o prolongada. No n’hi ha prou amb donar, és necessari ensenyar.

“No deixar enrere” és una frase que darrerament llegim i sentim en els discursos polítics d’aquelles formacions més progressistes, però d’on ve l’expressió i què significa? Per desxifrar-ho, només cal escoltar i llegir el gran paleoantropòleg Juan Luis Arsuaga, codirector dels jaciments d’Atapuerca, que està convençut que la nostra evolució com a espècie es deu a la maduració social d’aquells éssers humans que fa milers d’anys van decidir no deixar enrere el que menys podia o el que menys capaç era.

Com a millennial m’ha tocat viure, quan començava a poder créixer laboralment després d’anys de precarietat per falta d’experiència professional, la Gran Recessió del 2008, una recessió que duraria prop de deu anys i de la qual tan sols ara començàvem a recuperar-nos, deu anys que han minvat els serveis públics tan necessaris. Com més desigualtat es creava, més es retallava el que és públic i més diners s’injectaven als bancs. Al davant, una societat paralitzada, que no entenia res del que passava al seu voltant. Una Espanya que no s’allunyava de l’Espanya de la Generació X, amb pèrdues de drets a tort i a dret.

Lluny d’arribar al clímax de la recuperació econòmica, i amb programes polítics com els actuals, que prometen la recuperació de la cosa pública en favor de la ciutadania, arriba sense avisar una crisi sanitària, econòmica i social sense precedents, que fa presagiar un nou horitzó difícil. Aquest gerro d’aigua freda més aviat ens hauria de servir per fer valdre allò que realment hauria de tenir valor.

En aquests moments, quan més importància té el que és públic, és necessari que no ens oblidem que el quart pilar de l’Estat del Benestar són els serveis socials, l’aneguet lleig de tots els governs. Cal conèixer-los i respectar-los, aquests serveis socials, per poder conèixer i respectar els milers de persones que hi accedeixen.

De la mateixa manera que un cardiòleg no treu queixals o un professor de matemàtiques no imparteix educació física, hem de donar importància a les diferents disciplines que conformen els serveis socials, cap d’elles menys necessària que l’altra. Dotar d’equips multidisciplinaris i d’inversió pública facilitarà, a la llarga, un estalvi significatiu. Oblidem les velles polítiques de pagar per treure’ns-els de sobre, i no deixem que ningú es quedi enrere.

Per tot això, em declaro millennial i precària, però sobretot educadora social, i necessària.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article