I ara, què? El futur en temps de Covid-19

“A veces, hay que romper con todo, para empezar de nuevo” (Hoy d’Antonio Orozco)

“Un dels més grans poders que tens és el poder d'escollir” (Anònim d’Internet)

Els temps passats estan darrere del present. El present és aquest moment estrany que ens obliga a escollir la contenció, el tancament, la responsabilitat de com i quan podem sortir a esbossar allò que estàvem acostumats a fer: respirar, abraçar, caminar, veure'ns. En definitiva, viure. I el futur, allà davant nostre, mirant-nos des de les finestres, donant-nos senyals de com podria ser, descrivint la seva possibilitat, esperant a ser reconegut per la humanitat ignorant que no entenc què està passant o què ens vol dir, què escollir.

Escollir, aquesta és la meva definició i la meva memòria per aquests temps que ens influiran en el futur. Escollir com vull que sigui aquest futur. Escollir t'apropa a la llibertat, al ser. T'allunya de l'estar i del sobreviure. Et dona sentit i la possibilitat d'errar i aprendre per tu mateix. Per aquest fet, a vegades, ens podem plantejar si eduquem en la possibilitat d'escollir lliurement. Si acompanyem als nostres usuaris/es en l'opció d'escollir, de ser-hi. En aquest punt, vull parlar de l'elecció d'escollir en la meva professió definida com essencial, d'acompanyament a infants i joves en un Centre Residencia d'Acció Educativa en aquest present incert i que ens obre a un futur encara més incert.

Escollir la queixa o el repte educatiu. Escollir i mostrar la queixa dels horaris que es fan eterns, la manca d'Equips de Protecció Individuals, la invisibilitat d'una professió essencial que no apareix en el BOE, la confusió eterna i espiral de ser simples monitors i monitores o ni tan sols tenir clar que som o fem. La manca d'espais, de ràtios, la por que hi passi alguna cosa de les que es senten en les televisions, la por de les baixes de companys i companyes, la por de com reaccionaran els nostres usuaris i usuàries sense contactar amb els seus familiars, la por dels canvis, la inseguretat del temps i de com passarem aquest temps.

Escollir el repte educatiu d'acompanyar i educar, de recrear vincles, activitats, programar-les i portar-les a terme, de sostenir frustracions, llàgrimes, fer abraçades que omplen malestars. Ajudar a entendre deures sense sentit, conviure amb somriures sense mascaretes o amb elles, regalar moments, nits d'estels, berenars, sopars i restaurants que trigaran a ser reals de nou, fer moments fotogràfics, crear records d'un moment únic i especial. Crear videotrucades per sentir a prop als familiars absents, acompanyar reconeixent les nostres pèrdues presents, les nostres limitacions físiques i emocionals, el nostre cansament personal. Escollir en definitiva una vocació, una manera d'entendre la vida, una forma d'escollir, de ser vida.

I ells? I els nostres oblidats? Els nostres invisibles? On poden trobar la seva opció d'escollir en un moment com aquest de confinament, de tall vital? On es troba la seva possibilitat de ser i no estar? On es troba el futur en persones que no existeixen per a moltes altres i per a les administracions? Infants i joves que són nombres, informes i, en definitiva, invisibles?

Escollir la ràbia, la frustració, el malestar, els malsons, els records d'allò que hi havia abans d'aquest present confinat. Escollir trencar l'entorn que ens envolta, els vincles establerts, boicotejar als companys i companyes, fer-se mal a un mateix i als altres... Fugir, marxar del centre, escapolir-se,... Mostrar la part física visible que tothom veu, jutja i coneix i que fa que s'oblidin del seu cor i creguin que només tenen aquesta part visible, la que tothom els hi sap reconèixer i els protegeix.

Escollir l'altra part, la part oculta i emocional. La part protegida, desconeguda, que fins i tot ells i elles, es sorprenen que tenen. Participar d'assemblees diàries, esforçar-se per intentar fer alguns deures, participar d'activitats i jocs, donar regals i somriures, abraçades i converses. Oferir el seu temps d'una manera diferent, estranya que pot fer oblidar el present que els envolta. Riure amb qui fa res t’ha faltat al respecte i reconèixer la seva vàlua. Creure en la màgia, en crispetes i en la vida quotidiana i normativa d'un centre en temps difícils. Escollir conviure i no sobreviure. Escollir ser i no estar. Escollir present i no incertesa passada o futura.

Escollir, errar, encertar, aprendre, no saber que passarà però si reconèixer el nostre present i els problemes que pot causar, aquest, en tothom. Com va escriure en Carles Capdevila en un article publicat a l'Ara el 17 de juny del 2016, “Ens cal gent que es fiqui en problemes” i aquests es “diuen educadors i treballadors socials...”. Seria molt interessant recordar la intensitat de les paraules d'aquell article per fer entendre, a qui calgui, què ha fet tot un col·lectiu artesanal i professional en aquest present confinat. Què han reconstruït, a qui han acompanyat, a qui han abraçat, o posat una simple mà a l'esquena, a qui han donat força i seguiran donant força. I com s'han sentit acompanyats, no per les administracions, ni les direccions, sinó per uns usuaris i usuàries que també han escollit, en certs moments, donar-los suport i tornar el suport ofert.

A tot aquest col·lectiu artesanal, li preguntaria, perquè ho fan i perquè ho han fet i ho seguiran fent. I a tots i totes elles els hi donaria les GRÀCIES per ser essencials i haver escollit “ficar-se en problemes(...) per arreglar-los”. Gràcies de tot cor, ens hem de cuidar, cuidar-nos. En el futur, com en aquest present, seguirem sent essencials. Només cal que ens fem visibles per aquells que no ens veuen.