Sospita de la pobresa

Un petit llibre de Sara Mesa, Silencio administrativo. La pobreza en el laberinto burocrático (Anagrama, 2019), colpeix per com, en un cas real d'una dona sense llar a la recerca d'una prestació monetària, (una renda mínima) a la qual hi té dret, un conjunt elàstic de tràmits, procediments i condicions a complir la maregen fins a l'absurd i l'extenuació. L'autora escriu el llibre per l'experiència d'acompanyar aquesta dona entre el sistema d'atenció social d'una comunitat autònoma espanyola. La idea central del text és que si els pobres poden rebre ajudes, han d'acreditar la seva situació amb la documentació corresponent. Sembla de sentit comú fins que no s'entén que aquesta acumulació de proves documentals conforma un sistema burocràtic de vigilància que projecta un deix de sospita sobre la pobresa.

El galimaties burocràtic per aconseguir la prestació de la dona de qui parla Sara Mesa va farcit de passes administratives en diferents finestretes, peticions de documentació addicional a la inicial ja aportada, entrevistes amb diferents professionals de serveis socials, excuses del personal funcionari que l'atén per les demores en els tràmits, adduint manca de recursos humans i materials per proporcionar i gestionar prestacions (cosa certa en la majoria de casos). La dona, pobra de solemnitat, té la urgència de rebre l'ajut, però els procediments segueixen una pauta que no estalvia en temps. La burocràcia és el mecanisme de l'administració pública per contenir la demanda d'ajuts socials. Dit d'una manera diferent, a menys recursos socials (siguin serveis o prestacions en condicions de limitació pressupostària), més burocràcia en forma d'escrutini de les condicions de vida de qui els demana.

Un altre autor, l'escocès Darren McGarvey, a Safari en la pobreza (Capitán Swing, 2019), diu que existeix un abisme entre aquells que volen erradicar la pobresa i aquells que la pateixen. Parla dels sistemes professionals d'atenció social al Regne Unit. És una afirmació una mica exagerada, però sí que indica una idea inquietant que impregna la percepció social de la pobresa. En paraules de McGarvey, les comunitats més pobres són percebudes com si fossin comunitats primitives que necessiten ser “modernitzades, equipades i capacitades”. En societats normativament orientades vers els valors de l'autonomia i l'èxit, la dependència és un estigma.

Aquesta voluntat de capacitar el pobre perquè deixi de ser-ho no connecta conceptualment prou amb el fet que hi ha pobres perquè existeix un sistema de desigualtats socials amb una dinàmica pròpia externa a les voluntats individuals. La pobresa és la baula més feble de l'estructura de desigualtats. En el decurs de la història, les desigualtats han estat consubstancials als sistemes d'organització social complexos. El sistema capitalista es fonamenta en un ideal de llibertat individual en un marc estructural de desigualtats. Però com diria Amartya Sen, la pobresa és falta de llibertat. Des d'un punt de vista capitalista, aquesta llibertat te l'has de guanyar fonamentalment pencant. El problema, però, és que el sistema no garanteix cap relació operativa entre treballar i ser lliure.

En sistemes com el nostre, que combinen capitalisme amb un sistema democràtic inspirat pel liberalisme, el pobre no té identitat pròpia: la hi conferim els que no essent pobres parlem de la pobresa. Amb millors o pitjors intencions, etiquetem els pobres amb prejudicis que no revisem prou en termes analítics. Culturalment parlant, la dreta i l'esquerra polítiques conformen els principals discursos sobre la pobresa en què el pobre és per regla general el gran absent.

Per a la dreta, el pobre és el principal sospitós de la seva pobresa. S'entén que per caritat se li ha de poder donar un cop de mà, però convindrà investigar escrupolosament com és que és pobre. No haurà cursat els estudis que hauria d'haver realitzat? No té prou voluntat de treballar? Porta una mala vida? És, en definitiva, prou responsable per proporcionar-se una vida? La dreta aboca principalment la responsabilitat de la pobresa al pobre. Sens dubte, hi ha drames socials estructuralment consistents observats empíricament per les ciències socials, però amb esforç i perseverança s'ha de poder sortir de la pobresa, i si no, com a mínim el pobre ha de ser treballador, net, educat i agraït.

A l'esquerra, el pobre perd la seva individualitat per esdevenir una víctima producte del sistema. Des d'aquest punt de vista, totes aquelles accions personals que enfonsen encara més el pobre en la pobresa no són mai imputables a la seva responsabilitat. Perquè en l'imaginari social, una víctima és algú que rep prou mal perquè se'l pugui exculpar de les errades que pugui cometre. Si qui és pobre rep el suport que es mereix, emergirà una persona nova i probablement un actiu en favor del canvi social cap a més prosperitat per a tothom.

Com que els pobres són principalment unes víctimes o bé uns irresponsables, la pragmàtica del sistema produeix que les ajudes als pobres sempre siguin ajudes mínimes. L'Ingrés Mínim Vital (benvingut sigui, és un pas endavant) és, com el seu nom indica, de mínims, just per contenir l'exclusió social severa i alhora empènyer els seus receptors a bregar per millorar. Aquesta és la gran distinció respecte de les propostes de rendes bàsiques garantides, concebudes com una quantitat monetària suficient, incondicionada i vinculada als drets més elementals de ciutadania. L'element revolucionari que distingeix la segona de la primera és que mentre els ingressos de mínims i condicionats t'empenyen a guanyar-te la vida, els univerals i incondicionats parteixen de la premissa política que tenir la vida guanyada de partida és un dret polític.

I, com és de rigor, tot el que és mínim i condicionat comporta un sistema burocràtic de monitorització de la vida. En el cas dels pobres que rebran l'ingrés mínim, rebre'l implica un conjunt de condicions: de temps pel que fa a la residència legal, de temps d'emancipació de la llar familiar, d'edat, dels components de la unitat de convivència, de les altres prestacions que es puguin rebre, del sou de pobresa que es pugui tenir, del patrimoni que es pugui disposar, de si es viu en un habitatge de propietat o de lloguer, entre d'altres. Aquest conjunt de condicions en relació acabaran per radiografiar escrupolosament el cas concret de pobresa que caldrà abordar, i en resultarà un càlcul que serà la quantitat monetària exacta a la qual es tindrà dret.

És un fet que ara per ara les bones intencions imputables a les polítiques públiques no esborren que la monitorització burocràtica de la pobresa continua la tendència dels sistemes d'atenció social entesos també com a sistemes de vigilància, d'escrutini de les condicions de ser pobre. Insisteixo: és un fet. No el jutjo en el sentit que en les actuals circumstàncies el marge de maniobra és aquest i sóc dels que consideren benvingudes totes aquelles passes que en les condicions actuals poden millorar les condicions d'aquells que estan en pitjors condicions de vida. Però mai no s'ha d'oblidar que un pas endavant ho és realment si no hipoteca tot el trajecte que cal recórrer. I l'horitzó polític de l'esquerra hauria de ser remoure les circumstàncies de què per viure no s'hagi de demanar permís.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article