Què hem après de la pandèmia?

De la crisi sanitària que estem patint n'estem, sens dubte, aprenent. L'excepcional i complexa situació a la qual ens ha arrossegat la Covid-19 ha deixat en evidència les llums i ombres d'una política pública plena de mancances i esquerdes. En aquest sentit, són moltes les lliçons pel conjunt del país amb què la crisi sanitària està bufetejant el sector social en el seu conjunt i, singularment, al prop de les 300 entitats representades per Dincat que acompanyen i tenen cura de les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies.

La primera lliçó dels últims mesos és que, pròpiament, no comptem amb un veritable sistema integrat de serveis socials, tal com sí que està configurat el sistema de salut, i aquesta ha estat una gran feblesa. Actualment, un conjunt d'entitats del tercer sector s'encarrega de gestionar la pràctica totalitat de la cartera de serveis socials especialitzats que atenen a les persones amb discapacitat intel·lectual. I ho fan, sens dubte, amb compromís, solidesa, expertesa, arrelament territorial i de manera integral durant tot el cicle de vida de les persones. Tanmateix, davant una crisi sanitària mundial i un col·lapse de la magnitud viscuda la passada primavera, s'han vist obligades a respondre i apagar focs gairebé de manera individual, sense que l'administració pública, que és la garant de la prestació d'aquest servei, fos capaç de posar en marxa de manera automàtica i eficaç el conjunt de mesures de suport i acompanyament que les entitats necessitaven per a continuar tenint cura de les persones ateses als seus serveis.

La falta d'aquest sistema integrat de gestió i informació ha tingut conseqüències devastadores pel nostre sector. Les primeres setmanes de la pandèmia, fins ben entrat el mes d'abril, foren especialment dramàtiques. Les entitats es varen sentir, i amb raó, molt soles. Els Equips de Protecció Individual (EPIS) i els tests no arribaven, les directrius i els protocols d'actuació tampoc; l'administració desconeixia qui i com estava sent atès a casa seva; el suport dels professionals del sistema de salut va tardar a arribar; i les bases de dades de l'àmbit social no estaven -ni estan- creuades amb les de l'àmbit sanitari. No existeix un bon sistema d'informació i el descontrol, convertit en un absolut caos, va posar en perill la salut de moltes persones. Tanmateix, amb orgull podem dir que els equips directius i professionals de les entitats, així com les famílies implicades, varen arremangar-se i posar-se darrere el timó per prendre decisions que garantissin la seguretat i l'atenció de les persones. Gràcies a aquest sobreesforç econòmic i humà de les entitats, l'impacte en termes d'infeccions i letalitat per a persones ateses en residencies i llars-residències per a persones amb discapacitat intel·lectual ha estat relativament baix.

No oblidem, però, que darrere cada xifra hi ha la vida de moltes persones i el dolor de moltes famílies. Per això, no podem permetre que torni a passar i hem de fer tot el que estigui a les nostres mans com a país per evitar-ho. Ens cal, per tant, i en primer lloc, un veritable sistema de serveis socials, que actuï com a tal, tant en una situació de crisi com en temps de normalitat, que compti amb un bon sistema d'informació, protocols clars davant una emergència, i que estableixi un fort vincle amb el sistema de salut que garanteixi en tot moment l'atenció sanitària de les persones amb discapacitat intel·lectual.

La segona lliçó té a veure amb la constatació que l'administració no té prou consciència ni coneixement de les necessitats específiques de les persones amb discapacitat intel·lectual i les seves famílies. Un exemple clar d'aquesta desconnexió és com va costar establir un marc legal que facilités les sortides terapèutiques al carrer, en ple confinament, de les persones amb discapacitat i trastorns de la conducta, que tant ho necessitaven. O, també, la dificultat que les regulacions que s'han pres durant el procés de desescalada tinguessin en compte les necessitats específiques del col·lectiu i respectessin els seus drets, tal com la Convenció de Nacions Unides contempla i la mateixa Organització Mundial de la Salut (OMS) va reclamar en l'inici de la pandèmia. Per si fos poc, s'han patit casos de discriminació en l'atenció sanitària per a persones amb discapacitat absolutament intolerables en una societat moderna.

I podríem continuar exposant lliçons que ens ha deixat la pandèmia, a l'espera dels resultats del “llibre blanc” sobre la Covid-19, que hem posat en marxa des de Dincat i que ens servirà per afrontar millor uns temps complexes i difícils per a tothom però, encara més, per a les persones necessitades de suports tan intensos.

Cal reflexionar, posar-se les piles i aprendre d'aquesta pandèmia. Avui, en plena segona onada afectant bona part del país, ens toca tornar a alçar la veu per exigir que els drets de les persones amb discapacitat intel·lectual es respectin i les seves necessitats s'atenguin, perquè no són un caprici sinó una necessitat per a viure amb dignitat.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article