Ens en sortirem?

Tenim fotografia nova de la pobresa i les desigualtats a Catalunya. Encara no reflecteix la realitat actual de la Covid-19, però referma el que ja fa anys que avisem des de les entitats socials, que la bossa de pobresa crònica no baixa, al contrari, puja i que ja és hora d’aplicar polítiques que ataquin l’arrel del problema amb mesures transformadores i de canvi estructural.

L’Enquesta de Condicions de Vida 2019 de l’Idescat actualitza la taxa de risc de pobresa al 19,5%, gairebé dos punts per sota en comparació amb el 2018. Aquest lleuger descens podria ser per la millora de l’aplicació de la Renda Garantida de Ciutadania, una eina però que no funciona al 100% perquè fa tot just dos mesos s’aprovava el reglament que ha de permetre el desplegament complet de la prestació. Caldrà veure l’informe de l’any que ve per confirmar si aquesta percepció inicial és correcta. La baixada, però, no amaga que la pobresa a Catalunya està tan arrelada que, des de fa anys, no es mou del voltant del 20% i l’informe també evidencia com és d’important la intervenció de les Administracions. Segons l’IDESCAT, prop del 44% de la població catalana es troba en risc de pobresa abans de les transferències socials (2,6 punts més que el 2018) i després de rebre aquestes pensions, prestacions o ajudes, aquest risc disminueix fins al 19,5%. Si no existís aquest sistema de protecció social, la fotografia seria molt pitjor.

La pobresa té diferents rostres, sobretot d’infant, de persona migrada i de dona. La taxa de risc de pobresa infantil, un dels indicadors més importants de la salut i el benestar d’una societat, torna a créixer i passa del 28% (2018) al 31% (2019) i sembla que no tingui aturador si no hi ha un compromís clar de protegir la infància i l’adolescència i de garantir plenament els seus drets, més enllà de les declaracions d’intencions. A Catalunya, un de cada tres infants és pobre i això ens ha de fer avergonyir.

El risc de pobresa també augmenta, un any més, en les persones migrades que passen del 48% (2018) al 50% (2019). Aquí cal recordar les conclusions d’un estudi d’ECAS de principis d’any que denunciava les dificultats amb les quals es troben a l’hora d’accedir a les prestacions socials i com la Llei d’Estrangeria és una de les principals barreres.

L’informe també mostra com gairebé la meitat de les llars monoparentals estan en situació de pobresa (47%) i com dupliquen el risc de ser-ho en comparació amb les altres. El 80% estan encapçalades per dones que totes soles afronten la criança dels seus fills i filles i que necessiten uns suports i una atenció específica d’acord amb les seves circumstàncies.

Aquest any, sorprèn com puja la taxa de risc de pobresa en l’apartat d’“altres llars amb fills dependents”, que varia del 18% (2018) al 30% (2019). Si no estem equivocades en la lectura, aquesta pujada podria estar relacionada amb la greu emergència habitacional i el consegüent augment desmesurat del preu del lloguer dels últims anys que, literalment, ofega les persones més vulnerables. Els preus desorbitats les obliguen a conviure amb altres unitats familiars o amb la família extensa. Una escena repetida que ja vam veure a la crisi del 2008 quan moltes àvies i avis, mares i pares, netes i nets vivien totes juntes per la impossibilitat d’accedir a un habitatge assequible.

En aquests mesos, hem sentit mil i una vegades la frase “Ens en sortirem” i ens agradaria pensar que serà així, però aquestes dades són una bufetada de realitat que tornen a ser un avís. Hem de donar per fet que la crisi social s’agreujarà en els pròxims mesos, quan vagin sorgint totes les conseqüències, i, per tant, que encara som lluny del pic. És en aquest context que és més necessari que mai assegurar la garantia d’ingressos com un instrument clau per evitar que més persones entrin en el cercle de la pobresa i l’exclusió. Per això, és indispensable que les dues eines que tenim, l’ingrés mínim vital i la renda garantida de ciutadania, encaixin i que aquest encaix sigui el correcte i sigui immediat.