La crisi entén de classes socials

Aquests dies hem vist com el Govern ha activat una nova estratègia per evitar la propagació de la Covid-19 entre la població: la intervenció comunitària, on s'han implicat i han participat entitats associatives, comunitats de veïns, etc. Aquí a Catalunya s'ha fet a algunes zones de Barcelona com Nou Barris, i s'ha vist que està entre les més afectades, en comparació a altres territoris de la ciutat. Quan mirava alguns dels articles relacionats amb el tema, vaig veure un titular que em va cridar l'atenció: ‘L'impacte del coronavirus és més gran en barris i localitats densament poblats i amb rendes per càpita més baixes’. Segurament molts hem escoltat aquesta frase en les notícies i en els mitjans de comunicació, i així ho afirmen diversos estudis recents. Per això he volgut reflexionar-hi. Sí, la pandèmia entén de classes socials.

Segons l'INE, a Espanya estan en risc de pobresa 12,3 milions de persones, el 26,1% de la població, i 2,5 milions de persones en  pobresa severa, el 5,4%. Més de 3 milions de nens i nenes, el 29,5% de la població infantil, es troba en situació de pobresa. Aquestes dades tan preocupants, ens situen en el tercer país de la UE amb major grau de desigualtat. D'altra banda, no podem oblidar un factor determinant: la taxa d'atur és del 13,78% (12,1%, homes i 15,5%, dones), mentre que els joves menors de 25 anys, representen el 30,6 %.

Les polítiques econòmiques que fa anys que arrossegen i generen exclusió social, segueixen beneficiant a les empreses i als rics, mentre que les persones menys privilegiades continuen bregant amb uns serveis públics fragmentats per les retallades, la precarietat, els contractes temporals, la bretxa salarial en dones, privatitzacions, etc. que el mateix neoliberalisme va posar en marxa. Repartiment de la riquesa? Sí, però desigual i polaritzada, com sempre ha estat. Sense anar més lluny, tenim, per exemple, la problemàtica dels lloguers i la dificultat d'adquirir un habitatge, de manera que les llars riques acumulen cada vegada més patrimoni financer i immobiliari a costa de les llars pobres, que cada vegada tenen menys habitatges en propietat i paguen lloguers més alts.

Per ser encara més clars: els rics s'han tornat ara molt més rics, i els pobres són ara molt més pobres. I què passa quan ens enfrontem a una crisi sanitària com l'actual? Doncs que en el panorama social, s'accentuen encara més les grans desigualtats, sumat a la incertesa i l'angoixa que comporta un virus desconegut. Un sistema capitalista que ha fet de la globalització una constant, apoderant-se de les competències de l'Estat, els serveis públics, retallant la despesa social i privatitzant tot el que pugui tenir algun benefici, sempre en nom del lliure mercat.

Per tant, és més que evident que la salut d'una societat principalment està determinada pel sistema socioeconòmic, directament relacionat amb la qualitat de la salut: condicions de salut prèvies, condicions dels habitatges, alimentació... A més, també hem d'afegir les desigualtats de gènere i ètnia que moltes vegades ignorem que existeixen. Si hi ha desigualtats en la societat, inevitablement també estaran en la salut individual, afectant així a la part més vulnerable de la població, fent que el risc d'exposició no sigui igual per a totes les persones, ja que la realitat que tenim és que l'Estat, al mateix temps que les administracions i les burocràcies, contribueixen a la ineficiència dels seus serveis i no pot atendre a tots els ciutadans, tenint així com a resultat la formació de grups d'exclusió amb necessitats no cobertes.

En definitiva, està més que clar que les mesures per aquesta crisi han de ser sanitàries i és important que ho siguin, però encara ho és més que siguin socials i econòmiques, posant en el centre de les decisions les necessitats de la majoria de les persones per garantir el benestar, la salut i que els col·lectius més afectats per la pandèmia rebin una assistència prioritària.