Cal apostar per un sistema completament diferent que cuidi i acompanyi les persones

Des de l'inici de l'actual crisi, hem viscut situacions de ràbia, malestar i impotència, entre d'altres. De tot plegat, m'agradaria pensar que hem après alguna cosa que ens faci plantejar què cal fer i com podem passar a l'acció per revertir la crisi que estem vivint, i també el sistema que tenim. 

És molt decebedor pensar que tota l'experiència que estem acumulant no servirà per a res i que l'statu quo sigui la millor forma d'afrontar aquesta crisi global. Parlo de statu quo, perquè sembla que tot s'ha de quedar de la mateixa manera, abans i després, des d'una lògica poc reflexiva,  participativa i amb un grau d'improvisació important. I parlo de crisi global, perquè crec que és el que millor defineix el que tenim al davant, ja que és un error dividir i fragmentar la crisi com a sanitària, econòmica o social. Aquesta fragmentació implica pensar i veure en clau i mirada esbiaixada, deixant totalment de banda aspectes que tenen a veure els uns amb els altres. Des del punt de vista de les respostes institucionals, com es tradueix, això? En respostes poc elaborades en clau coral i de caràcter interdepartamental.

Els projectes de caràcter interdepartamental que apropen els àmbits sanitari i social han de ser una obligació i ocupar un lloc estratègic dins l'agenda pública. Són àmbits que tenen tanta importància que pensar-los per separat suposa realitzar una planificació parcial, improvisada i limitada. Parcial perquè no engloba tots els elements que probablement incorpora la situació actual. Improvisada perquè, si després es volen incorporar altres tipus d'elements, de vegades es fa sense tenir en compte del tot la mirada social. I, per últim, limitada perquè la falta de visió global fa que no s'arribi a on s'ha d'arribar o que no es posin els recursos on s'han de posar.

Així doncs, vull aprofitar aquestes línies per compartir l'exercici de veure, des del meu punt de vista, què tenim i què no volem. Tenim un sistema molt poc cuidador. Fa prevaldre el bé particular per sobre del bé comú. Burocratitza, resulta difícil d'entendre com està estructurat i, segons com, dificulta a les persones l'accés a determinats recursos. És poc garantista, és rígid i està instrumentalitzat amb una lògica neoliberal. Promou l'aversió al risc, demana molta comprensió i fa molt poca autocrítica. Té un nivell de responsabilitat molt baix, és opac, promou l'exclusió, controla més que acompanya, i té una mirada molt fragmentada.

Per aquest motiu, cal revertir la situació actual fent un salt i apostant per un sistema completament diferent que cuidi i acompanyi les persones. Que faci seves les experiències de simplificació de processos administratius i burocràtics per facilitar l'accés als recursos. Que aquest accés sigui garantit, que prevalgui el bé comú i, per tant, sigui flexible podent oferir respostes diverses a les necessitats que presentin les persones. Que faci autocrítica pensant primer que allò que passa parteix de qui està dirigint. Que tothom pugui accedir a la informació de manera igual i transparent, que s'aposti perquè sigui inclusiu i ningú en quedi fora. Que tingui una mirada global i articulada entre els pilars que tenen el pes principal en aquesta crisi: la salut i el social, així com altres agents que hagin d’estar implicats per altres esferes de la vida que poden afectar a les persones.

Integrar la mirada social en la planificació estratègica és l'única manera de poder afrontar i superar aquesta crisi.