El poder de passar-s´ho bé .vs. el poder passar-s´ho bé

Entenc l'oci com element absolut, com una experiència humana integral. Fa dècades que es reconeix el lleure com a dret. A nivell teòric es realitzen estudis amplis sobre aquest fenomen, considerant-lo com a àrea vital i com a necessitat bàsica per a una bona qualitat de vida.

Tot i això, les dificultats d'accés a l'oci per a les persones amb diversitat funcional segueixen sent presents. Es fa evident la impossibilitat que tenen algunes persones per accedir a l'oferta global en igualtat de condicions.

El Sector serveis, en general, exclou les persones amb diversitat funcional com a públic potencial, deixant de considerar les seves característiques i  necessitats en el disseny de la seva oferta lúdica. Això dificulta  l'accessibilitat i complica en la majoria dels casos el poder beneficiar-se dels serveis, eliminant pràcticament, totes les possibilitats d'escollir en una oferta tant exageradament àmplia i diversificada com l'existent.

Per altra banda, considero que cal afegir que en l´àmbit professional de l'acció social persisteixen barreres internes que determinen la participació en activitats d'oci de les persones amb certes etiquetes mèdiques.

Crec que no es dona el suficient valor al lleure, en essència, respecte altres àmbits  d´intervenció.  En conseqüència, els pressupostos destinats per aquestes activitats acostumen a ser insuficients per a poder programar un oci de qualitat i divers que compleixi les condicions necessàries per la lliure i la plena participació.

Durant les activitats d´oci, gaudim del moment, som protagonistes d'uns fets satisfactoris escollits de forma autònoma en funció dels nostres gustos personals. Això, es dificulta quan has de compartir els mateixos espais de lleure amb nombrosos companys i sobretot sota la supervisió dels teus referents educatius.

Les persones amb etiquetes diagnòstiques són tractades excessivament com objecte d'intervenció, com a col·lectiu receptor de programes. Freqüentment, es transfigura el sentit de l´oci convertint activitats inicialment divertides, en programacions per l´assoliment d'objectius educatius i terapèutics, allunyant als participants de la possibilitat de gaudir en llibertat d'un moment de goig.

Valoro l´oci com a  motor de canvi que millora el desenvolupament biopsicosocial, que possibilita una interacció positiva amb l'entorn i potencia el sentit de l'existència. Reconec l´efecte rehabilitador de l´oci perquè empodera la persona per fer front a les dificultats del dia a dia. Per tant, és evident que afirmo l´efecte terapèutic de l'oci en si mateix.  Dit això, crec  convenient denunciar de nou l´ intrusisme del rol professional en les activitats d´oci i reivindicar l´alliberament del temps de lleure de certes pràctiques professionals.

A vegades sembla que les persones amb diversitat funcional, pel fet de tenir unes limitacions més evidents, han de tenir permanentment un llistó d´alta exigència. Deu resultar esgotador estar en un procés tant etern com continu de creixement personal.

Les activitats d´oci s´han de valorar per si mateixes, personalment sóc partidari del ocio autotélico que diu un tal Cuenca, i no pas de l´oci com un mitjà per aconseguir una finalitat, us ho il.lustro:

“Aneu a la piscina a fer fisioteràpia, de camí a  casa escolteu Albert Plà fent musicoterapia. Al dia següent els afortunats que no treballeu no feu una volta a cavall sinó equinoteràpia. Per la nit, preparareu el sopar tot fent teràpia ocupacional. Poder amb el temps no riureu, fareu risoterapia i acabareu fent estimulació sensorial en comptes de fer l´amor..."