La semàntica de l'avaluació

La finalització del trimestre acadèmic és un moment clau en el procés de seguiment i avaluació, i té especial rellevància en les Unitats d'Escolarització Compartida (UEC), on aquest seguiment és compartit amb l'institut de referència que deriva a l'alumne a aquest recurs. La coordinació i el traspàs d'informació entre tots els agents educatius implicats en el procés és fonamental per a oferir una intervenció de qualitat en els nostres serveis.

Els educadors coneixem la importància d'allò que transmetem sense intenció, d'aquest currículum ocult que ensenyem tant en l'àmbit institucional com personal a través dels nostres costums, la nostra manera d'expressar-nos, les nostres creences o opinions. Tots aquests missatges implícits ensenyen, i si ensenyem alguna cosa pot ser que uns altres ho acabin aprenent. Més rellevància encara té el que transmetem de manera intencionada, el que pretenem ensenyar i el que verbalitzem. Per això hem de ser acurats amb el significat del què diem, perquè si diem alguna cosa pot ser que uns altres ho acabin creient.

Els nostres informes i discursos professionals desborden frases recurrents i etiquetes que sovint usem sense parar molta atenció a la semàntica, i pot ser que ni nosaltres mateixos estiguem del tot d'acord en algunes ocasions amb el que diem. Termes com a “itineraris d'èxit”, “alumnes inadaptats al medi escolar”, “alumnes fracassats” o “segona oportunitat” contenen un significat que atribueix la causalitat d'aquestes situacions, si no de manera errònia, almenys sí imprecisa.

És que és mala sort que quan un procés d'aprenentatge té èxit sigui l'itinerari dissenyat el protagonista, però quan el procés fracassa és l'alumne el fracassat. Parlem sovint d'alumnes inadaptats al mitjà escolar i molt poc que el mitjà escolar no s'adapta a les diferents maneres d'aprendre de tots els alumnes, i tornem a posar la responsabilitat en l'alumne quan parlem de segones oportunitats quan en realitat és una primera oportunitat. És com pretendre ensenyar a volar a un ornitorrinc perquè té pic, i si no ho fa li donem una segona oportunitat una miqueta condescendent per a veure si és capaç de caminar, a veure si així es motiva... No sé si l'exemple és molt oportú, però almenys crec que és bastant didàctic.

A vegades perdem la perspectiva i utilitzem obvietats que aporten poc i culpabilitzen molt en les nostres avaluacions. Qualificar a un alumne diagnosticat de TDAH com a inquiet o que es distreu amb facilitat és com dir que un alumne cec no és capaç de llegir la pissarra des del pupitre. No se'ns ocorreria donar-li un text imprès a l'alumne cec, ni consideraríem que adaptar-li el material a llenguatge Braille fos una segona oportunitat.

Com a educadors hem de convertir-nos en la semàntica del nostre propi discurs sent referents adults adequats, i reflexionar més sobre el que diem i del que volem dir, evitant etiquetes implícites injustes que entorpeixen i ennuvolen el nostre compliment professional. Pensem a través del llenguatge i la interrelació de tots dos processos psicològics és tan íntima que pot ser que nosaltres mateixos acabem creient el que diem, encara que no estiguem del tot d'acord amb el que s'ha dit.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Raul Palau-solita
1.

Molt bona reflexió. Interessant la part de noves i segones oportunitats. Sens dubte són coses a tenir en compte per treballar amb aquest col.lectiu de joves.

  • 1
  • 0

Comenta aquest article