Badalona i l’Estat: vella notícia dels assentaments

L'incendi de la nau industrial al barri del Gorg de Badalona destapa, una vegada més, la realitat d'assentaments irregulars en les nostres ciutats. Proliferen els casos. A Barcelona ciutat, se'n té constància d'una setantena. Les naus industrials abandonades sovint són el sostre precari de l'exclusió social severa que es concentra en grups de persones immigrants en situació irregular. El cas més emblemàtic d'aquesta mena de situacions fou el de les Casernes de Sant Andreu de Barcelona a principis d'aquest segle (s'hi havien arribat a aplegar unes 800 persones), fins que la nau fou progressivament desallotjada a causa d'una intervenció urbanística. La Creu Roja i els serveis socials municipals varen gestionar una situació extremadament delicada, entre l'organització dels propis residents de les Casernes i els moviments socials i veïnals que donaven suport al col·lectiu. El problema, però, no es va poder resoldre satisfactòriament, i les persones que malvivien a l'edifici varen haver de dispersar-se amb la motxilla de l'exclusió a l'esquena.

L'incendi a la nau del barri del Gorg de Badalona, amb quatre víctimes mortals, ha generat atenció mediàtica i alguna corredissa política. Sobretot, per escatir responsabilitats. Durarà poc aquesta atenció, fins que hi hagi una nova emergència a qualsevol altre assentament. El fet és que desallotjada la nau, els seus residents s'han anat dispersant per altres assentaments, perquè, com en el cas de les Casernes de Sant Andreu, no disposen de cap altra alternativa habitacional permanent. És per això que, més enllà del dramatisme del moment, convé pensar sobre el fenomen d'aquesta mena d'ocupacions col·lectives d'immobles, perquè només així serà possible gestionar un problema que persistirà.

El primer que s'ha de tenir en clar és que els assentaments prenen una dimensió metropolitana, sobretot en les àrees metropolitanes d'alta densitat de població. El sensellarisme –els assentaments són una pràctica pròpia de les persones sense llar– ja no és pròpiament un problema social barceloní. És més, podríem afirmar ara que a conseqüència d'intervencions urbanístiques a Barcelona (al Poblenou, a Glòries o La Sagrera, per exemple), hi ha hagut un flux de persones que s'han desplaçat des dels seus assentaments barcelonins cap a d'altres de ciutats limítrofes, com seria el cas de Badalona mateix o de L'Hospitalet. Se sap, també, que la Creu Roja intervé en assentaments d'altres ciutats, com ara Terrassa i Sabadell. Per tant, si el sensellarisme en forma d'ocupació col·lectiva de naus o edificis similars pren una dimensió metropolitana, abordar aquest problema des de la gestió pública hauria de comportar un concert d'accions entre municipis metropolitans.

Ja s'ha dit que les ocupacions col·lectives de naus estan protagonitzades, molt significativament, per persones d'origen immigrant en condicions legals irregulars. Quan s'assenyala el municipi per manca d'iniciativa a l'hora de resoldre el problema dels assentaments, primer convé tenir clar que les ciutats contenen problemes que els estats generen en bona part. El govern de l'Estat –en sintonia amb les directrius marcades per la UE– és competent en matèria d'estrangeria, no les ciutats, els governs de les quals, en funció de la seva sensibilitat política vers els fenòmens de la immigració irregular i el sensellarisme, poden destinar més o menys recursos organitzatius i materials a gestionar els assentaments, però no són competents per resoldre el problema en la seva vessant estructural.

Per atacar de soca-rel el sensellarisme vinculat a la immigració és imprescindible reformar la Llei d'Estrangeria, concretament com aquesta aborda la immigració irregular i l'accés al mercat laboral legal. L'actual Llei d'Estrangeria està pensada per frenar en qualsevol cas l'entrada de persones a l'Estat i per impossibilitar tant com sigui possible que les persones migrants que hagin pogut entrar-hi puguin romandre indefinidament en territori de l'Estat. Un pocs exemples serviran per donar llum a aquest raonament.

Per tal que una persona immigrant en situació irregular tingui l'opció de regularitzar-se és bàsic que pugui mostrar que disposa de l'oportunitat de signar un contracte de treball de com a mínim un any de durada. Però de tothom és sabut que les opcions contractuals de les persones immigrants són per regla general precàries i subjectes a una alta temporalitat. Segons l'INE, aquesta temporalitat afecta el 41% de la força laboral immigrant contra el 25% de la població amb DNI espanyol. Un segon exemple és l'abisme legal que pateixen els menors no acompanyats quan arriben als 18 anys. Fins llavors, es troben sota tutela de l'administració pública autonòmica. Però cada any uns 4.500 joves tutelats majors d'edat surten de la protecció institucional al carrer i a la recerca de feina (d'una garantia d'ingressos), com a condició necessària per renovar la seva documentació de residència. I d'aquesta manera és com es pot produir el trànsit de jove tutelat a jove immigrant extutelat i, finalment, a possible immigrant irregular.

Val a dir que la Secretaria d'Estat de Migracions ha impulsat un canvi normatiu pel qual els menors immigrants de 16 a 18 anys poden obtenir una autorització de treball, i per tant treballar, com la resta de menors d'aquesta franja d'edat amb DNI espanyol. És un pas endavant. També ho és que José Manuel Escrivá, ministre de Seguretat Social, Inclusió i Migracions, afirmi la voluntat de flexibilitzar les condicions legals de les persones immigrants i desburocratitzar les gestions relatives als permisos de treball i residència. L'objectiu del ministeri és adaptar els fluxos migratoris a les necessitats del mercat laboral a fi de sostenir el sistema de pensions i l'Estat del Benestar (el procés d'envelliment de la població contrasta amb el fet que els immigrants conformen fins al 70% dels nous actius del mercat laboral i el 15% de la força de treball). Es tracta un objectiu instrumental que és millor que res, però que descansa en una impossibilitat: pretendre regular fluxos migratoris en funció d'un catàleg d'ocupacions per cobrir.

Efectivament, la realitat migratòria és obstinada i no atén a les voluntats polítiques de cap govern. L'Estat espanyol encapçala les sol·licituds d'asil a Europa el 2019: 118.000 peticions. Enguany entren unes 3.500 setmanals, fonamentalment de Llatinoamèrica, però només el 5% d'aquestes peticions acaben essent reconegudes. D'altra banda, el bloqueig de les rutes migratòries cap a Itàlia i Grècia (a conseqüència dels acords europeus amb Líbia i Turquia de contenció de les migracions) desplaça la pressió migratòria a la ruta atlàntica. Tothom ha pogut seguir les darreres notícies de l'arribada amb pasteres de desenes de milers de persones a les illes Canàries.

El resum de tot plegat és que, d'una banda, el fenomen migratori persistirà, i que, un cop les persones migrants s'estableixen en territori de l'Estat, la condició de la irregularitat les aboca a l'economia submergida, l'infrahabitatge i el sensellarisme. Condicions de vida i activitats econòmiques que es desenvolupen en les ciutats en forma d'exclusió social severa i que es concreten en la impossibilitat d'optar a recursos públics d'habitatge (per entrar al circuit de la Mesa d'Emergència d'Habitatge, per exemple, s'ha de disposar de la nacionalitat espanyola o la d'algun estat membre de la UE, o bé tenir vigent un permís de residència), ni poder accedir al mercat laboral legal (un factor clau per aconseguir un contracte laboral és disposar d'un permís de residència, i a la inversa: és determinant per a la residència presentar-ne un).

Davant d'un problema d'aquesta magnitud i de característiques tan generals, els municipis tenen un estret marge de maniobra que consisteix, bàsicament, a contenir aquestes situacions perquè no evolucionin cap a emergències com la de Badalona, i fer-ne acompanyament social i legal. Convé canviar les condicions marcades per la Llei d'Estrangeria, perquè són les que reforcen una condició estructural de misèria. Però mentrestant i en paral·lel, a un nivell metropolità és necessari el concert entre municipis per articular circuits d'atenció social que comportin una suma de recursos organitzatius, humans i materials per contenir l'emergència i fer acompanyament legal a aquests col·lectius, cosa que passa, en primera instància, i inexcusablement, per garantir-ne l'empadronament. Empadronar és competència municipal i és una obligació. Empadronar és la porta d'entrada a la sanitat i a l'educació. És imprescindible per iniciar itineraris d'inclusió.