Empesos pel pendent de dues pobreses

Solitud

Vaig llegir en una publicació d’autors africans que la pobresa més punyent per a ells és la carència de vincles humans, l’aïllament social, més colpidora fins i tot que la manca de recursos materials. Ens cal lluitar contra aquestes dues pobreses que afecten el moll de l’os de tota vida.

El temps de pandèmia ens fa més precaris (gent amb necessitat de pregar, de suplicar suport) perquè ens distancia els uns dels altres durant un temps gens eventual, cosa que comporta una forta pèrdua de llocs de treball i de possibilitats de contacte humà. Vivim empesos pel pendent de dues pobreses.

Silenci

També som en temps de major silenci social. Estem sacrificant la conversa substituint-la per la connexió a les xarxes socials i ens sembla que posant un “m’agrada” ens comuniquem —Llegiu, si podeu, l’obra En defensa de la conversación de Sherry Turkle, un estudi que mostra la precarització de la conversa en l’era digital. Estalviem conversa en accions que la incloïen i omplim, per exemple, el carro de la compra sense haver de dir ni un mot. Estem perdent vincles d’humanitat quan no som res més que éssers en resistència íntima, uns al costat dels altres —L’obra de Josep Maria Esquirol La resistència íntima: assaig d’una filosofía de la proximitat ens en parla.

L’atenció a qui viu en extrema pobresa i la conversa vinculant amb qui es troba aïllat són dues tasques indefugibles en temps de pandèmia. I després.

Conversa

Cal recordar com en són, de denses humanament parlant, les converses col·loquials. Graveu una xerrada espontània entre tres o quatre persones i després escolteu-la i preneu nota no tant del que s’hi ha dit com d’allò que s’hi ha fet tot parlant. Veureu que només s’hi han fet cinc coses entre preguntes i respostes: manifestar el que se sent, detallar el que es coneix, narrar el que es recorda, instruir sobre el que s’és expert i opinar. Compartim humanitat tot conversant perquè activem les tres facultats i els dos registres humans: sentiment, percepció, memòria, voluntat i intel·ligència. Ho activem amb la paraula i ho oferim als interlocutors. Tot un enriquiment de valor incalculable. Humanitat pura.

Grups

Cal recuperar o intensificar la conversa. La col·loquial, la que es fa en grup i crea pertinença; la iterada i creadora de relacions estables. De la mateixa manera que no podem estar-nos del cafè després de dinar, hauríem de crear l’addicció de xerrar i convertir la conversa en hàbit imprescindible. Per què no dediquem temps i organització a muntar converses per parlar de la vida quotidiana? Presencials o en línia, ara que gairebé tothom té mòbil. Amb gent que està sola o aïllada. Podria ser molt bé un projecte de moltes entitats socials. Podem fer-ho sense immiscir-nos en intimitats ni remoure debats, simplement compartint experiència. Hi ha infinitat de motors de conversa que ens poden ajudar no tant a dir coses com a dir-nos a nosaltres mateixos; a la CAL n’hem recollit més d’un miler i són a la vostra disposició.

Us imagineu el país atapeït de petits grups que esperen el dia de la trobada amistosa per gaudir compartint el que som uns i altres? Us imagineu que de les converses n’extraguéssim experiències interessants i les publiquéssim? Creixeríem tots plegats en reconeixement, empatia, pertinença i cooperació. Sense costos addicionals. Som-hi?