Per què votem a qui votem?

Finalment, el pròxim 14 de febrer se celebraran les eleccions al Parlament de Catalunya, ja que el Tribunal Superior de Justícia va tombar la proposta de fer-les el 30 de maig, arriscant-se així que siguin unes eleccions amb una baixa participació ciutadana i, per tant, comprometent la seva legitimitat. En aquests moments de crisis sanitària i econòmica, amb un vicepresident amb funcions de president des del setembre passat i amb mig govern a la presó des del 2017, l'últim que necessitem és un nou president sense legitimitat popular. Ja fa temps que, tant a Catalunya com al conjunt de l'Estat, arrosseguem una crisi general de representació d'interessos. Segons Manuel Castells, l'any 2016, el 88% dels ciutadans de l'Estat espanyol no confiava amb els partits polítics i tres quartes parts de la població pensava que "els polítics no es preocupaven per la gent com ells". Tanmateix, la gent continua votant. Un exemple d'aquesta paradoxa el vam veure a les eleccions del 2019, on un 77% dels catalans van anar a votar, essent la segona participació més alta de la història. Aquest 14-F, tot i la pandèmia, el risc a contagiar-se i el descontentament general amb els polítics, una part de la població anirà a votar. Encara no sabem si seran molts o pocs, però, aquells que hi vagin, per què hi aniran? Per què votaran a qui votaran?

Les ciències socials, especialment la politologia, la sociologia i l'economia, fa anys que busquen respostes a aquestes qüestions. Cada disciplina ha aportat diferents explicacions per intentar comprendre i fins i tot predir el comportament electoral de la població. Una d'aquestes explicacions surt de la teoria l'elecció racional. Aquesta perspectiva equipara les eleccions amb un mercat on el comprador tria el producte que més l'interessa, i considera que els votants prenen les seves decisions buscant maximitzar el seu benefici individual. Des d'aquest punt de vista, el benefici d'anar a votar hauria de ser més alt que el seu cost. En cas contrari, anar a votar no seria un comportament racional; en conseqüència, el votant s'abstindria.

Les eleccions del 14-F posaran en evidència les debilitats d'aquesta teoria. Si fos vàlida, gairebé ningú no aniria a votar, ja que el cost d'anar-hi podria ser contagiar-se d'un virus i el benefici de fer-ho seria quasi inexistent. Cal recordar que la probabilitat que un sol vot determini el resultat de les eleccions és minúscula, encara que siguin unes eleccions molt igualades.

Alguns seguidors de la teoria de l'elecció racional van intentar corregir aquesta irracionalitat del vot afegint el valor de complir amb el deure cívic com a benefici personal d'anar a votar. Així, tot i que el seu vot no canvi el resultat de les eleccions, l'actor racional aniria a votar motivat pel desig de complir amb el seu deure. Aquesta idea del deure cívic està associada amb la de les normes socials. Una norma social complexa, però sostinguda entre la població durant les eleccions és la següent: "És positiu que tothom vagi a votar, llavors s'ha d'anar a votar". En general, l'acció guiada per les normes no està orientada als resultats, però és racional perquè actuant d'acord amb la norma s'eviten sancions socials, encara que siguin lleus o informals. Quanta gent vota (sense desig de fer-ho) només perquè creu que és el que toca fer? Quanta gent va votar perquè no el critiqui la família o els amics?

Un altre model explicatiu sobre el comportament electoral és el de Columbia, conegut com l'enfocament sociològic. Un dels fundadors d'aquest corrent va ser Paul Lazarsfeld, qui volia analitzar els factors que més influenciaven les decisions dels votants nord-americans. A través d'enquestes, va arribar a la conclusió que les variables més explicatives del comportament electoral eren les característiques socials dels individus: classe social, gènere, religió, etc. Des d'aquest punt de vista, podem pensar que el 14-F la gent votarà segons els seus interessos de classe i de posició social, i que ho farà condicionada pel procés de socialització que ha viscut fins al dia de les eleccions. Un treballador assalariat, per exemple, mileurista i sense propietats, votarà un partit d'esquerres que controli el preu dels lloguers i que aposti per uns sistemes públics de salut i d'educació. Aquest seria un perfil coherent amb el model Columbia, però sabem que molts votants no trien el partit que més defensa els seus interessos. Una de les explicacions d'aquesta contradicció la va intentar solucionar el model de Michigan, que va identificar la simpatia pel candidat com un dels elements claus de la decisió del vot. El model de Michigan, conegut com el psicosocial, va posar èmfasi en l'estudi de la comunicació política, una àrea vinculada a l'art de la retòrica i al potencial del llenguatge a l'hora de seduir a l'elector.

Aquesta teoria té relació amb la política-seducció, en paraules de Lipovetsky, un tipus de política que considera al votant com un consumidor a qui s'ha de conquistar a través de discursos emocionants. La política-seducció utilitza les tècniques de màrqueting al servei de la comunicació dels líders. El resultat és un màrqueting polític on importa més la personalitat i la simpatia del líder que no pas el programa electoral del seu partit. Per tal de seduir als electors, els polítics aposten per la comunicació verbal, la no verbal i les imatges impactants. El cas de Ciutadans és l'exemple per antonomàsia. Parlem d'un partit nascut a un laboratori de màrqueting que durant la seva primera campanya va penjar tot de pancartes publicitaries on es veia un candidat jove, despullat i amb cos de nadador, al costat de l'eslògan "Sólo nos importan las personas". Que aquest partit guanyés les passades eleccions a Catalunya vol dir que la política-seducció funciona. Es tracta d'un tipus de política que toca les emocions més que al raonament, i les emocions tenen un paper clau a hora de prendre decisions. La por, l'alegria, la ràbia... condicionen les nostres eleccions, tant quotidianes com polítiques. Així, un català no independentista, va votar un partit per la independència condicionat per la ràbia que sentia després de veure les imatges de l'1 d'octubre. De la mateixa manera, el boom de VOX s'explica per la importància del sentiment de la por a l'hora de votar. Tot i ser un partit de dretes, molts treballadors que no arriben a final de mes el voten per por a la immigració o a la independència de Catalunya.

En resum, votem perquè creiem que ens aportarà un benefici, sigui individual o col·lectiu, però també votem pel desig de complir amb el deure cívic, per seguir la norma no escrita d'anar a les urnes o per evitar les sancions socials de no fer-ho. El partit a qui votem depèn sobretot de les opcions polítiques que tenim, però també depèn d'altes factors, com ara el procés de socialització que hem viscut, la nostra posició social actual o la connexió ideològica amb el partit.

De vegades, votem de manera irracional amb els nostres interessos i molt sovint ho fem guiats per les nostres emocions. Unes emocions condicionades per la capacitat de seduir-nos dels candidats i pel nostre estat d'ànim en el moment de les eleccions. Personalment, tot i que soc un defensor de les emocions i de la intuïció com a guies de la nostra existència, penso que a l'hora de prendre decisions polítiques hauríem d'intentar votar més amb el cap i menys amb el cor. Buscant i exigint les veritats polítiques de cada partit, contrarestant la informació que ens donen i comparant les seves propostes de govern serem capaços de triar el partit que més defensi els nostres interessos (si és que existeix). És una llàstima que en aquest món els interessos d'un grup social no siguin els mateixos que els d'un altre, però aquest ja és un tema per un altre article.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article