La infància en temps de Covid-19. Reflexions un any després de l’inici de la pandèmia sobre la perspectiva ‘adultcentrista’ imperant

Aquesta setmana hem fet un any de la instauració de l’estat d’alarma al llarg de tot l’Estat a causa de la pandèmia generada per la Covid-19. De forma inexorable, la totalitat de la població ha patit nombroses conseqüències que afecten des de l’esfera física, a l’emocional, passant pel vessant psicològica, laboral, acadèmica, econòmica o social entre altres. Es tracta per tant d’una pandèmia de caràcter polièdrica que encara avui perdura i que ha modificat molts dels patrons de conducta que generem a la quotidianitat i en com ens relacionem o interactuem. I en aquest sentit, els infants també han patit —al meu entendre de forma severa— multitud de conseqüències arran de les polítiques que s’han generat posteriorment a l’estat d’alarma, per intentar reduir els terribles efectes que provocà l’inici de la pandèmia.

En primer lloc, la primera conseqüència que ha patit la infància ve derivat d’un terme que s’ha convertit en quotidià per tota la població: confinament. Un gran segment de la població va poder sortir durant les mesures de confinament més estrictes —bé per anar a treballar o bé per anar a comprar—. Malauradament des d’un inici la infància va ser fortament assenyalada com a un col·lectiu vector de la transmissió del virus, motiu pel qual fou confinada de forma severa fins a 44 dies sense poder sortir dels domicilis. Ni tan sols a tirar la brossa.

Un any després, penso que es pot avaluar les polítiques que han tingut efecte directe i indirecte sobre la població infantil i juvenil i com enguany la majoria de polítiques tenen una visió adultcentrista. Aquesta visió vol dir pensar absolutament des de la perspectiva adulta, amb un tarannà certament paternalista sense tenir en compte ni l’opinió, ni la percepció ni anhels dels infants i adolescents.

En l’àmbit educatiu, penso que la comunitat educativa fou jutjada abans de començar al curs lectiu, quan es rebia moltes pressions —per part del mateix Departament d’Educació, les famílies, la mateixa ciutadania o fins i tot els mitjans de comunicació. En termes generals, en un context de màxima excepcionalitat, ho han fet força bé. I és que segons dades de l’aplicació traça-covid de la Generalitat, en data del 20 de març un total de 53.024 alumnes han estat positius, sobre un total d’una població d’1,44 milions d’infants i adolescents escolaritzats. I ací penso que tota la comunitat educativa ha tingut un gran pes i ha fet una gran tasca en la ponderació de mesures de prevenció i sobretot interiorització d’hàbits quotidians a l’hora de rentar-se les mans, fer classes amb mascareta, reducció dels espais, etc. Tot plegat amb una força i voluntat encomiable dels i les professionals de les escoles, instituts i resta de centres escolars, en molts casos amb una absoluta manca d’informació i dotació de recursos per part del Departament d’Educació.

Aquesta dada penso que no s’ha visibilitat gens, degut que representa el 3,68 % del total de l’alumnat, desmuntant la certa estigmatització que tingués la infància en els inicis de la pandèmia i de les mesures posteriors de confinament. I és que si els adults podíem sortir —mitjanament al carrer, donades nostres circumstàncies— com dèiem la infància no podia sortir durant més d’un mes, suspenent a més les classes presencials durant la resta del curs. Tanmateix, si bé de forma gradual els establiments comercials i de restauració s’obrien, els parcs infantils, les pistes esportives, etc. encara romanien tancades. Un dels segments de la població infantil que segurament tenen una major invisibilitat, els infants i joves tutelats, han viscut situacions de molta angoixa, donada la suspensió de les visites amb les seves famílies, convivint amb altres iguals i educadores mitjançant un fort aïllament. També els joves que han emigrat sols han vist com els seus recursos educatius i socials eren tancats i també com la seva situació administrativa no s’ha resolt, malgrat la seva edat sí que evolucionava, deixant a milers de joves en situació irregular i sense llar un cop feta la majoria d’edat. I no oblidar-nos de tots aquells infants amb necessitats educatives especials que han vist com els escassos recursos sanitaris, socials, terapèutics, etc. han vist interrompuda la seva activitat, amb les conseqüències que implicava per ells i les seves famílies.

Per últim, cal destacar també la multitud de recursos de caràcter terapèutic, de salut, cultural, educatius, de lleure o d’esport que avui dia la seva activitat es veu permanentment alterada a causa dels vaivens viscuts arran de diverses mesures de confinament o tancament durant l’últim any, i especialment en el darrer trimestre. En aquest sentit la pandèmia ha reflectit encara més, la situació de risc i d’exclusió social que viuen milers de llars i que viuen en el llindar de la pobresa.

En els mitjans de comunicació sovint es parla de la qüestió d’aïllament social, econòmic, o laboral que ha implicat la pandèmia, però quasi mai es veuen reflectides les conseqüències que la Covid-19 ha esdevingut en els infants i adolescents. La majoria de notícies com deia, guarda relació amb una certa estigmatització cap a la infància (vectors de la transmissió del virus) o dels adolescents i joves (“botellón”, festes il·legals, grupets que no porten la mascareta, etc.) que en molts casos ha estat real, però que no representa l’actitud majoritària del col·lectiu a l’hora d’afrontar la pandèmia.

Tot ve precedit, al meu entendre, d’aquesta visió adultcentrista a la qual al·ludia inicialment. Si és cert que la pandèmia “havia de generar el millor de nosaltres” i inexorablement ha modificat molts patrons de conducta i de forma de relacionar-nos, és hora també de donar veu a la infància. De generar iniciatives que tinguin en compte la seva opinió i la seva percepció del que ens afecta a tots i a totes. I sobretot de millorar tots els recursos que s’adrecen a la infància i que amb l’objectiu de reduir els efectes de la Covid-19, han vist modificat el seu dia a dia. Un exemple clar seria la reducció de les ràtios de les escoles, on en alguns casos s’han vist reduïdes en les aules malgrat que no ha estat una política homogènia en tota la comunitat educativa. És hora en aquest sentit de repensar el model educatiu, però també el model d’atenció a la infància que tenim actualment, en un context social i laboral d’extrema precarietat com el d’enguany. Però també generant espais de participació real i efectiva a través d’ajuntaments, consells comarcals, centres educatius i en tots aquells recursos que intervinguin la infància com a subjectes i ciutadans actius dels seus drets. Perquè els infants d’avui, seran els adults de demà, adults que amb una altra perspectiva i experiència viscuda, tindran a la seva mà, la reducció de les desigualtats socials i la visió adultcentrista que tenen les polítiques actuals adreçades a la infància i adolescència.