Per què caminem enlloc de córrer

Tot el que fa que la Magic Line Sant Joan de Déu camini

El nom fa la cosa i per això cada vegada que algú diu "cursa" parlant de la Magic Line ens piten les orelles i ens surt una "caminada!" de les entranyes com un rampell inevitable: ens passa més sovint del que voldríem perquè en una societat que perd el metro cada dia i en la que qualsevol excusa és bona per fer-ne un ranking, "cursa" és la paraula que ens surt instintivament de la boca.

Per què caminar si pots córrer i arribar abans, posar un tic més a la To Do List o ser el primer a haver dit, fet o pensat alguna cosa? I és que una vegada a la roda del hamster, passen els dies sobrecafeïnats entre corredisses i amb un únic camp de visió que només contempla la programació del nostre dia i el nostre futur, oblidant-se del dia i del futur dels altres. De tant córrer sense aturador, no veiem les persones ni realitats que de tants obstacles burocràtics i sistemàtics, no poden fer ni un primer pas.

A Sant Joan de Déu triem la paraula "caminada" perquè ens permet avançar amb un camp de visió més ampli, conscient, reflexiu i obert. Mirem la societat com en una passejada atenta pel bosc: fixant-nos bé en les branques que cauen, les arrels que entrebanquen, els camins sense sortida, les dreceres possibles i, sobretot, en les persones que, en una situació vulnerable, necessiten una mà on agafar-se per avançar en aquest camí.

Caminar és una activitat que ens fa humans en el sentit més literal i biològic, però també més filantròpic i conceptual de la paraula: el bipedisme ens va diferenciar d'altres animals i aquesta condició ens ha fet evolucionar tant com a espècie que fins i tot desenvolupem algoritmes que ens calculen al mòbil quants passos fem al dia. Però mentre el capitalisme ens fa fixar en el nombre de passos i kilòmetres exactes que hem caminat, a Sant Joan de Déu preferim posar el focus en una obvietat que passa per desapercebuda: no és important el nombre de passos, sinó el fet que els hem acumulat caminant sense adonar-nos-en, com una activitat integrada, necessària i intrínseca a la nostra manera de ser.

A Sant Joan de Déu caminem perquè creiem que és així com hem de cuidar: d'una manera identitària, integrada a la nostra manera de viure, a l'arrel de la nostra raó de ser. Per això, la Magic Line ens fa més humans perquè caminant també cuidem. Després d'un any en que ens ha obligat a deixar de córrer i ens hem vist fràgils, caminar per reconstruir mirant als altres és l'única sortida. I la Magic Line vol seguir sent un tram d'aquest camí.

Aquest any les circumstàncies han fet adaptar el model: tothom haurà de caminar amb el seu grup bombolla, però sobretot, tothom podrà caminar per on vulgui, i això ens agrada molt perquè fa esdevenir d'una manera física una realitat intangible: que la solidaritat té molts camins.

A l'Obra Social de Sant Joan de Déu ens encanten aquells claims que recordin que la Magic Line no és una cursa, sinó una caminada, i que també és tot el que la fa caminar. Si ajuntes uns quants claims de totes les edicions, te'n surt una bona definició: somiant no en tenim prou, i per això, tenim set turons i sobretot, set causes. La solidaritat és el camí, que és ple de quilòmetres d'il·lusions i que fem sense que ningú quedi enrere. La Magic Line és molt més que una caminada perquè caminar transforma. I ens falta el d'aquest any. La Magic Line hi ha estat abans, durant i hi serà després de la pandèmia, i per això en necessitàvem un d'identitari, que a a la vegada que ens recorda que fa temps que caminem i ens garanteix que el camí seguirà, també ens fa tocar de peus a terra. Perquè si hem de caminar per cuidar és sobretot el 13 de juny que ho hem de fer #MésQueMai.