Ulls

Què va canviar des d'aquell dia fins avui? Encara recordo com em va sonar d'arrogant aquella veu ferma i amenaçadora; encara recordo exactament la por interior que vaig sentir davant d’aquell nen, els ulls del qual cridaven que no era feliç. Encara recordo aquella cara bruna, aquells ulls negres mirant a l'horitzó en va, repassant de dalt a avall a tota dona adulta que passava. Aquella mirada em feia la sensació que m'advertia que podria perdre el moneder. Me'l vaig agafar ben fort, el vaig apartar de la direcció de les seves mans i el vaig mirar amb una por silenciosa, però alhora despectiva. Ell va aturar-se just davant meu, amb les cames mig obertes i movent-se lleugerament cap a l'esquerra. Els seus llavis em van donar a entendre que volien dir alguna cosa i, en efecte, vaig escoltar la seva veu a dos pams: “Pirdona, passa irmana”, mentre apartava el cos per deixar-me passar.

Vaig desconfiar, em vaig agafar la bossa ben fort per assegurar-me que el meu moneder seguia a dins, vaig respirar, vaig sospirar i, quan em vaig assegurar del tot que havia passat l'incòmode moment, la meva por va passar a convertir-se, inconscientment, en vergonya aliena, en ràbia i en fàstic. Com vivien aquests nois? Al carrer, segurament, potser per yonkis o potser perquè els havien fet fora de casa, no m'estranyaria.

Fa dos anys d'aquella escena i encara la recordo com fos ahir, i m'avergonyeixo d'haver-la viscut així. Però a la vegada, sense aquella escena no podria haver escrit aquest text. Avui soc educadora social i en la meva jornada laboral tinc a 18 nens del mateix perfil que aquell jove, fins i tot, bastant pitjor. I, així i tot, ara, en veure els ulls d’aquests nens veig l’esperança que guarden en el fons de les pupil·les, aquesta tendresa disfressada de maldat, aquest somriure dibuixat als llavis, i que amaga la falta de dents. Avui són part de mi, sempre ho han estat, però avui ho visc.

Aquests nens que fan por a la sortida del metro de plaça de Catalunya, aquestes cicatrius blanques que evidencien un sofriment mig esborrat. Aquesta roba que els caracteritza i que, sense vestir així, potser no serien ells. Aquests pentinats que amaguen la innocència i els disfressen d'arrogància. Aquests filtres que recullen de terra per poder respirar una mica d'aire fresc i poder imaginar què farien si tinguessin diners per poder-se comprar una cigarreta, encara que fos una...

Aquests nens són els nostres nens, els nostres homenets, i nosaltres tenim l'obligació de fer-los riure, de fer-los oblidar tot el que han plorat, fer-los canviar la manera de criticar-se per no tenir el que van venir a buscar. I és que les coses van malament per a tots en aquests temps, però per a vosaltres, fills meus, encara més. No teniu qui us estimi, qui us escolti, qui us pregunti si heu dormit bé o no, qui us prohibeixi fumar, però us regali una abraçada. No teniu a aquesta mare que en el millor dels casos us està esperant.

Aquesta mare que, des que vau venir al món, us sàpiga vius i que demana a Déu, a cada moment, que tot us vagi bé, que us cuideu i que mengeu calent. Aquesta mare que només veient la vostra mirada sap què és el que us falta, perquè l'única cosa que us falta és una abraçada d'ella.

Encara sou petits. Arribarà aquest dia, no us preocupeu. És cert que encara heu d'aprendre a comportar-vos, a gestionar els sentiments i a saber estar amb gent. Però a vosaltres, els meus nens, us haig de donar les gràcies per regalar-me l'experiència i les situacions límit, les rabietes i les baralles, les llàgrimes i les riallade. A vosaltres, de qui he vist dins els vostres ulls al meu germà petit; de qui ha sentit, en les vostres mans, el meu fill; de qui he notat, als vostres peus, al meu net. A vosaltres, anomenats “MENAS”, us dec el rumb de la meva vida, i la professional en la que m’he convertit des d’aquell dia. Gràcies per esborrar-me aquest prejudici. Ara puc afirmar que sou els nens més reals que he conegut.

I avui, germans meus, escric per recordar-vos que encara esteu a temps de ser qui de veritat voleu ser, encara podeu tornar a abraçar a les vostres mares i que se sentin orgulloses de vosaltres. És el vostre moment! Heu de sumar ganes, esperança i amor per restar sofriment, ràbia i dolor. Podeu, ho sé: només us falta afecte, amor, abraçades i paraules des del cor. I nosaltres, els vostres educadors, viurem i treballarem perquè pugueu sentir el caliu de la llar que potser no heu tingut mai, l'afecte que us faltarà almenys en un bon temps. Potser podem ser la germana sense sang que pot fer somriure aquests ulls tristos.

Jo us prometo que lluitaré perquè no us sentiu menys que ningú, perquè no hàgiu d'odiar al grup d'iguals per tenir unes vambes noves o per poder fumar la cigarreta sencera; perquè pugueu tapar-vos a l'hivern i mullar-vos a l'estiu; i perquè mai, mai torneu a creure-us que heu de tenir una mala vida per haver creuat l'estret en una barca de fusta o sota el motor d'un camió.

Espero que algun dia llegiu aquest text i somrigueu de la mateixa manera que ho fèieu amb mi, d'aquesta manera que no es pot fingir i surt del cor més fred. Perquè, d'alguna manera, sento que una part de mi s'ha quedat amb vosaltres i sé que em recordareu durant un temps, que d'aquí a uns anys potser ho expliqueu als vostres fills i, aquell dia, si arriba, sabreu per què sabia llegir-vos els ulls.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.

Judith Sant Esteve
6.

Què ben escrit! tots els educadors hem sentit exactament lo que has descrit tant bé. Hi ha poca difusió de textos així, tot lo que és vocacional, obre el cor i el fa treure els millors sentiments. Gràcies!

  • 0
  • 0
Sara Berenguer Olesa de Montserrat
5.

Chaymae, bona professional i millor persona. Gràcies per les teves paraules i la teva reflexió. Un plaer llegir-te.

  • 1
  • 0
Khalid Manresa
4.

Exelent text ,espectacular molt emotiu ,eh pogut sentir te i empatitzar amb cada una de les teves paraules moltes gràcies Chaima!
Molt bon treball,no es pot tindré mes raó ,son els nostres nens i els tenim que cuidar i defensar,si no lluitem nosaltres per ells qui hi farà?!

  • 1
  • 0
Laila Barcelona
3.

Un text molt bonic, que mira més enllà dels prejudicis. Enhorabona.

  • 1
  • 0
Mask Barcelona
2.

Estic d'acord amb tu en totes les seves decisions , ben fet Chaima .

  • 1
  • 0

Comenta aquest article