Un cop de realitat

Cada estiu, les dades més recents sobre pobresa que publica l'Institut d'Estadística de Catalunya són un cop de realitat enmig d'aquest període estival. Aquest 2021 ja s'esperaven unes xifres dolentes a causa de la crisi social i econòmica derivada de la Covid-19 i, malauradament, els mals presagis s'han confirmat.

La pobresa a Catalunya ha augmentat dràsticament, registrant les pitjors dades de l'última dècada. La taxa de risc de pobresa o exclusió social ja és del 26% en una societat cada vegada més desigual: el 20% de les llars amb majors ingressos acumulen sis vegades el que ingressen el 20% de les llars més empobrides. Unes xifres, però, que només recullen parcialment els efectes de la pandèmia.

Novament, els qui pateixen més aquesta realitat són els nens i les nenes, un dels col·lectius més vulnerables, que passen d'una taxa del 31% al 33%. De fet, el grup d'edat de 0 a 18 anys és el que té les taxes de pobresa més elevades, enfront del 19% de la població d'entre 18 i 64 anys, i el 18% dels majors de 65 anys.

Ara, ja hi ha més de 462.000 infants i adolescents que pateixen aquesta realitat a casa nostra. Viure en situació de pobresa o exclusió social durant els primers anys de vida no només afecta negativament el desenvolupament dels nens i nenes i frustra el seu talent i potencial, sinó que, a més, els seus efectes romanen en el temps: en 4 de cada 5 casos es transmeten de generació en generació. Això significa, que si no s'actua, els nens i nenes que són pobres avui, també ho seran quan siguin adults.

Tenir fills, doncs, segueix sent un factor de pobresa. A Catalunya, les llars amb nens i nenes presenten nivells més alts d'empobriment que les famílies sense menors a càrrec, amb un 24% de taxa de pobresa per a les llars amb infants, davant un 12% per a les que no en tenen.

Tot i aquestes dades esfereïdores, la pobresa infantil és un mal que no veiem, o que no volem veure, per això ja és hora de treure'ns la bena dels ulls. Es tracta d'un problema estructural que necessita una resposta urgent i contundent. Ara per ara, però, la despesa pública que Catalunya inverteix en família i infància és baixa en comparació amb la Unió Europea i poc efectiva. Segons les últimes dades oficials (2014), només s'inverteix el 0,8% del PIB en protecció a la infància, davant el 2,2% de mitjana dels països de la UE, i les prestacions socials existents només redueixen la pobresa infantil en un 20%.

Cap nen o nena hauria de quedar-se enrere pel nivell econòmic dels seus pares i tots haurien de tenir les mateixes oportunitats. Nelson Mandela ja clamava per aquesta justícia en els seus discursos: “La pobresa no és natural, és creada per l'home i pot superar-se i erradicar-se mitjançant accions dels éssers humans. Erradicar la pobresa no és un acte de caritat, és un acte de justícia”.

Si no aconseguim evitar que milers de nens i nenes pateixin les pitjors conseqüències d'aquesta crisi econòmica i social, no aconseguirem avançar com a societat. I el que és pitjor, no aconseguirem ni protegir els drets ni garantir les oportunitats de futur de tota una generació d'infants.

Així doncs, cal centrar els nostres esforços a canviar les polítiques socials perquè siguin realment efectives i tinguin un recorregut a llarg termini. Una societat responsable ha d'entendre que el seu futur depèn dels nens i nenes i, per tant, no ens podem permetre aquestes xifres de pobresa infantil, un mal endèmic que ja fa massa temps que arrosseguem.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article