L’increment del SMI: una oportunitat plena de reptes

L'increment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) és, en termes generals, una bona política per a combatre les desigualtats i distribuir millor la riquesa. Quan es parla de la necessitat d'introduir el paradigma de la predistribució en les nostres polítiques públiques, l'increment del SMI n'és, segurament, un dels exponents més robustos. No es tracta només de redistribuir per la via de prestacions en espècies i econòmiques que conformen el nostre Estat del Benestar, sinó que es tracta d'evitar en origen les desigualtats socials, abans de les transferències públiques, amb mesures que combaten la distribució “primària” de la renda.

En un país com el nostre, en el que el mal funcionament del mercat de treball i l'estancament salarial dels darrers anys generen una part substancial de les desigualtats socials, atacar en origen suposa millorar també els nivells salarials del conjunt dels treballadors. Ara bé, també és cert que en un país amb taxes d'ocupació, activitat i atur prou allunyades de les mitjanes europees (sense anomenar les d'aquells països que millor compleixen en aquest camp) una part de les desigualtats que provoca el mercat de treball té a veure amb la falta d'ocupació i amb la subocupació de molts treballadors.

En el cas de les persones amb discapacitat, aquesta realitat és especialment sagnant. I és que les persones amb discapacitat, i singularment les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament, pateixen tant un problema d'accés al mercat de treball com un problema de salaris baixos. Prova d'això és que durant l'any 2019, la taxa d'activitat de les persones amb discapacitat intel·lectual es va situar en el 30,3%, mentre que la de les persones sense discapacitat era del 77,7%.

Les dades de l'INE mostren, a més, com, a mesura que augmenta el grau de discapacitat, disminueix la taxa d'activitat, situant-se en un 54% pels graus de discapacitat del 33% al 44% i en un 12,7% pels graus reconeguts superiors al 75%. Amb relació a la taxa d'ocupació, la de les persones amb discapacitat intel·lectual només arribava al 20,4%, mentre que la de les persones sense discapacitat se situava en un 66,9%. Si parlem de la taxa d'atur, s'observa que, en el cas de les persones amb discapacitat, en termes generals, la xifra era del 23,9%, mentre que la de les persones sense discapacitat se situava en el 13,9%.

D'altra banda, segons el darrer informe de l'INE, el salari mitjà anual brut dels treballadors per compte aliè amb discapacitat va ser de 20.574,10€ l'any 2019, xifra que representa un 16,1% menys que el de les persones sense discapacitat (24.512,20€). El mateix informe evidencia que són els treballadors amb discapacitat intel·lectual o amb problemes de salut mental els que van percebre uns salaris més baixos (13.136,90€ i 17.521,10€ anuals, respectivament), inferiors en un 36,1% i un 14,8%, respectivament, a la mitjana del col·lectiu amb discapacitat. Atès el grau de discapacitat, també s'observen diferències, ja que els salaris oscil·laven entre els 21.129,50€ anuals en persones amb menor grau, i els 19.116,20€ en persones amb un grau reconegut igual o major al 65%.

Si exposem aquests fets i aquesta realitat és perquè fa uns dies el Govern de l'Estat va aprovar un nou increment del SMI. L'increment aprovat ha estat de 15 euros mensuals, arribant als 965 euros mensuals amb 14 pagues, fet que suposa augmentar un 1,6% respecte al fins ara vigent. En perspectiva, per als anys 2022 i 2023 el govern espanyol contempla noves pujades del SMI fins a superar els 1.000 euros.

Des de Dincat, hem aplaudit aquesta política. És molt evident que les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament necessiten millorar els seus salaris. És una qüestió de decència i de justícia. Però també considerem que aquesta política, si no vol acabar sent contraproduent pel manteniment i la creació de l'ocupació per aquest sector de la població, necessita reforçar el vigent règim d'incentius a l'ocupació. I és que el risc per a aquells treballadors amb un nivell de productivitat comparativament més baix és que aquests increments salarials facin inviables els seus llocs de treball, en la mesura que els increments de costos laborals no es poden traslladar als productes i serveis que es realitzen.

És veritat que el mateix dia que el Govern de l'Estat establia el nou SMI, s'aprovà el nou marc estatal de polítiques actives d'ocupació que contempla l'increment fins al 55% del SMI de la quantia de la subvenció salarial, arribant-se fins a un 60% si es tracta dones o majors de 45 anys, per a les persones amb discapacitat i especials dificultats. Una bona notícia, sens dubte, en la direcció que des de feia anys que Dincat reclamava... Però també insuficient i sobre la que caldrà estar amatents sobre la seva implementació real.

Per alguns, aquest no és un argument ni consistent ni rellevant. Si els llocs de treball no resisteixen els increments del SMI, vol dir que estem davant de models de negoci inviables. Però aquesta és una afirmació massa simplista que obvia la importància del model d'integració sociolaboral implantat des de fa anys a Catalunya. Les entitats de Dincat han fet una aposta per preservar l'ocupació de les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament convençudes que el valor d'una feina remunerada té a veure amb l'autoestima, la dignitat, el reconeixement social, la independència personal i la plena inclusió (article 27 de la Convenció de Drets de les Persones amb Discapacitat). I és que, a més, degut al gruix de les nostres entitats, el fet de garantir una feina, tant en un Centre Especial de Treball com en una empresa ordinària, forma part d'un acompanyament global i integral a les persones al llarg de tot el seu cicle de vida. L'alternativa que tenim si els llocs de treball del nostre col·lectiu no són viables és renunciar a l'aspiració de tenir una feina i optar per oferir únicament activitats de caràcter terapèutic i d'acompanyament social. Seria un retrocés en termes de drets, sens dubte. Per tant, calen alternatives i no la disjuntiva entre treballar o no treballar.

A curt termini, cal que les pujades del SMI vagin acompanyades dels corresponents increments dels ajuts, tant en el centre especial de treball com en l'empresa ordinària per a mitigar l'impacte. Així mateix, es necessita estudiar a fons els efectes que aquests increments estan tenint en l'ocupació del col·lectiu i, en aquest sentit, no ens consta que existeixi cap estudi al respecte.

A mig termini, caldrà ampliar les compatibilitats entre feina i prestacions socials, com ara la pensió no contributiva; concretar la proposta de “motxilla” personal i reconfigurar els ajuts a la contractació, centrats en la persona i les seves necessitats de suport i no en el tipus d'empresa en la qual treballa; millorar la formació i la professionalització dels treballadors; i identificar nous nínxols d'activitat per als centres especials de treball, entre altres qüestions. I és que no volem renunciar a oferir feines productives i útils, amb les adaptacions que facin falta, per a les persones amb discapacitat intel·lectual i del desenvolupament.