L’accessibilitat és vida (11): Quan la discapacitat esdevé cultura

Aquest estiu es va fer la primera cursa infantil adaptada per a infants amb diversitat funcional a Barcelona. L'han seguit altres curses, com la que es va fer a Vic el passat 16 d'octubre, i en la qual vaig tenir el privilegi de participar-hi com a voluntària en l'organització.

Tots els que érem allà vam poder percebre un gran sentiment d'emoció i esforç. Famílies senceres, on germans s'ajudaven entre ells; nerviosisme entre els participants; i molta festa. Enmig de tanta animació em vaig posar a reflexionar en què devien sentir i pensar aquests infants en veure's els protagonistes i com m'hagués sentit jo si, de petita, hagués tingut l'oportunitat de poder-hi participar. Perquè, a diferència d'altres situacions en què aquests infants s'han trobat sent el centre d'atenció (per motius mèdics, per falta d'accessibilitat, o fins i tot per l'espai que ocupen amb les seves cadires o caminadors), allà ells ho eren “només” per haver de córrer; a la seva manera, sí, però per córrer el màxim de ràpid possible. Com qualsevol altre nen o nena en una cursa. Eren allà per ser les estrelles de l'acte, no només per utilitzar caminadors o cadires de rodes per desplaçar-se, sinó per veure's entre ells i sentir-se representats. Que per primera vegada poguessin començar i acabar una cursa. I sobretot, no hi eren per generar sentiments d'inspiració o pena per tenir una discapacitat.

En altres articles he parlat de la importància de les paraules i el seu significat. La paraula discapacitat també es pot definir des del marc de la cultura. Com a grup d'identitat. La cultura de la discapacitat promou un sentiment d'identitat pròpia i d'orgull cap a nosaltres mateixos, com a persones amb una diversitat funcional. I entén que, si les persones amb diversitat funcional estan unides, els serà més fàcil aconseguir el respecte i un millor posicionament dins la societat. Aconseguint una comunitat cohesionada, deixant enrere l'estigma que com totes les minories, també la nostra, està subjecte (estereotips, prejudicis i barreres institucionals). Assolint un canvi fonamental en com la societat en general, tracta i percep la discapacitat.

Judith Heumann en el seu llibre Being Heumann (2020), escriu que la cultura de la discapacitat és només un terme per descriure un moviment cultural que ha après a valorar la humanitat de totes les persones, sense discriminar ningú per la seva aparença, o per pensar, creure o actuar de manera diferent.

I és que la cultura de la discapacitat és l'única cultura o grup d'identitat que t'hi pots unir de forma involuntària i inesperada. Ja que qualsevol persona pot tenir un accident o desenvolupar una malaltia i, de sobte, ja no formar part del bàndol de la no discapacitat.

L'oportunitat de connectar amb un grup de persones que comparteixen els mateixos pensaments, sentiments i experiències és summament enriquidor i et porta cap a un sentiment de pertinença i d'esperança. El vam poder veure entre els infants i els familiars en les curses, i també l'he pogut experimentar en primera persona en el grup de dones que s'ha creat recentment dins l'ADFO (Associació de Diversitat Funcional d'Osona), aportant a l'entitat la tan necessària perspectiva de gènere. I a les xarxes socials també l'hem presenciat entre el Sindicat de mares per la diversitat funcional que amb un “cuidem-los i cuidem-nos”, aconsegueixen donar visibilitat a la cura de fills amb diversitat funcional.