Preparades per al tsunami social?


La pandèmia ha estat un tsunami en tota regla. No estava previst, ha agafat tothom per sorpresa i ho ha arrasat tot, sense fer-ne distincions. En aquests últims dies, però, sembla que el cop més fort ja ha passat. Les restriccions s'han anat aixecant i la rutina diària preCovid s'ha estès a gairebé tots els àmbits, però, a les entitats socials ens preocupa aquesta falsa sensació de normalitat. La crisi sanitària afortunadament remet (malgrat la precaució mostrada amb la nova variant delta), però, la crisi social, no.

El tsunami social encara ha d'arribar, tot i que sembla que les imatges viscudes en els primers mesos de la Covid-19 formen part del passat. No ho són perquè la normalitat, present i futur, per a milers de famílies catalanes és la de la pobresa i la precarietat. Aleshores, estem preparades per al tsunami social?

Ho estaríem si aquests mesos haguessin servit per donar musculatura a un sistema de protecció i drets socials, feble i malmès per les successives retallades dels últims anys. Costa molt d'entendre, i de justificar, per què els serveis socials estan tan poc reconeguts, econòmicament i socialment. L'Estat del Benestar no es pot entendre sense la salut, l'educació i les prestacions socials (que tampoc tenen la inversió que mereixen), però, tampoc es pot concebre sense els serveis socials. El Govern ha anunciat que augmentarà el pressupost addicional de la sanitat pública en 5.000.000.0000 en els pròxims cinc anys per “enfortir el conjunt del sistema sanitari per la pandèmia”. Una inversió del tot indispensable per garantir una sanitat de qualitat i per proveir-la de la robustesa requerida per afrontar les conseqüències de la pandèmia i els reptes de futur que vinguin.

La decisió és inqüestionable i indispensable, però, el tercer sector social reclama que aquesta mirada llarga i aquesta voluntat política de reforçar aquest pilar essencial també es traslladi a les polítiques socials. Si no s'inverteix ara en la dignificació dels serveis socials i en l'enfortiment de les mesures que asseguren els drets socials de la ciutadania, quan es farà? Aquelles que treballem en el sector social volem que el sistema doni resposta i que estigui a l'altura de les circumstàncies, les d'ara i les que vindran. Els serveis socials també són essencials per a la dignitat de les persones i tothom, un moment o altre, podem estar en una situació de vulnerabilitat.

L'actual context obliga els nostres governants a actuar de manera més decidida i valenta. Quan afirmem que estem a l'espera del tsunami social, ho podem corroborar amb xifres i sobretot amb l'experiència d'haver viscut altres crisis socioeconòmiques. Les raons són clares. L'última crisi del 2008 va deixar una bossa de pobresa crònica que no s'ha mogut ni un mil·límetre, tot el contrari. En els darrers 10 anys, el risc de caure en la pobresa i l'exclusió s'ha mogut al voltant del 20% i les últimes dades confirmen que estem davant les pitjors xifres de la darrera dècada. Més d'1.600.000 catalans i catalanes està en situació de pobresa i exclusió i, d'aquests, més de 850.000 en pobresa extrema, sobrevivint amb menys de 535 euros al mes. Si aquesta és la fotografia de just abans de la pandèmia, quina serà la que es tindrà amb l'impacte real de coronavirus. Un altre motiu és que les característiques d'aquesta crisi són excepcionals i, per això, diem que no hi ha precedents perquè mai hem tingut un escenari com aquest.

A diferència d'altres crisis, aquesta ha estat sostinguda en el temps, molt transversal (ha tocat a tothom, tant les persones que estaven en situació o risc d'exclusió social com les que no i que ara s'hi troben) i molt global (amb un impacte socioeconòmic que ha colpejat tots els sectors). I una altra raó és que durant aquests mesos s'han anat pal·liant els estralls socials de la Covid-19 amb mesures pensades per cobrir la urgència (la majoria en vigor) però no s'ha concebut un conjunt de polítiques per a després de l'emergència i que solucionin els problemes estructurals que impedeixen que les persones puguin tenir una vida digna: treball precari, no accés a un habitatge digne i assequible i garantia d'ingressos mínims. Si no hi ha canvis radicals i substancials, el tsunami social és aquí.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article