No hi ha futur

L’Ibrahim té 20 anys. Viu amb tres companys més en un pis a Barcelona. El pis el gestiona una entitat sense ànim de lucre que atén al jove. Enguany no cobra cap prestació. Només una assignació setmanal per cobrir les despeses alimentàries. 

L'Ibrahim va arribar a Catalunya quan tenia 14 anys. L'altre dia, en un magnífic sopar (un company seu feia 21 anys i estàvem de celebració), explicava que quan ve el fred, ell recorda quan va arribar en pastera a Algesires, després de dues nits en alta mar. Diu que el que més recorda és que sentia els llavis i les mans congelades, fins que la guardià civil en aturar-lo, li va donar unes mantes, ja que les poques pertinences que tenia estaven totes mullades. N'Ibrahim explica amb un somriure i amb to de broma que ell ha tingut sort, ja que “només va pagar 1.000 euros” per pujar a la pastera, quan altres compatriotes del seu poble van pagar quasi 3.000 euros. Perquè si n'hi ha quelcom que destaquem de l'Ibrahim és l'etern somriure que té en les fotos que decoren el pis. Un somriure que cada cop està més diluït en el quotidià.

“No hi ha futur”, és el que repeteix n'Ibrahim i quasi tots els joves que atén l'Àrea de Suport al Jove Tutelat i Extutelat de la Direcció General d'Atenció a la Infància i Adolescència de la Generalitat de Catalunya per explicar els motius del seu procés migratori.

No hi ha futur perquè han fugit de situacions d'extrema pobresa, d'absoluta incertesa davant contexts de vulnerabilitat, d'experiències bèl·liques, de risc per la seva vida o simplement cercant un futur millor. Un futur que anhela qualsevol jove de la seva edat. Perquè més enllà dels discursos extremistes amb un tarannà obertament xenòfob, el que volen joves com l’Ibrahim és un futur que pugui satisfer les seves necessitats. Els seus anhels. Els seus desitjos. I volen convertir-se en protagonistes de les seves vides.

Enguany n'Ibrahim resta a l'espera de la renovació del seu NIE. Perquè vol treballar però la legislació espanyola fins ara s'ho impedeix, malgrat que fa quatre anys que està tutelat, i haver-se format al nostre país. Ja ha estudiat dos programes de formació i inserció (PFI), ha passat per vàries entitats d'inserció sociolaboral on aprèn les competències prelaborals i personals per accedir al mercat de treball. Però ja està fart. Vol treballar i la legislació li demanà per renovar el seu NIE molts documents, cursos, certificats d'antecedents policials i penals, certificats de mitjans de vida etc. Mitjans de vida? Li reclamen vora els 2.000 euros mensuals, lluny de la mitjana de qualsevol treballador espanyol, a part de demostrar l'assistència i aprofitament a cursos i serveis que demostrin una suposada “integració”. Requisits molt taxatius per persones que segurament ens donen més d'una lliçó de vida. Valents que s'han amagat sota un camió o s'han llençat al mar en la recerca d'una esperança de vida, lluny de les comoditats que sovint tenim a Occident en matèria de recursos i oportunitats.

Per això, entitats i professionals que atenem aquest col·lectiu de joves que han emigrat sols al nostre país, hem acollit amb esperança, però amb certes reserves, la nova reglamentació aprovada pel Govern d'Espanya per atendre a milers i milers de joves que es troben en la situació de l’Ibrahim. I l'acollim amb cert escepticisme malgrat que el dia de l'aprovació del nou reglament els mòbils dels educadors i educadores treia fum. Hem rebut desenes d'e-mails i WhatsApp tant de professionals com dels propis joves que atenem en clau d'eufòria. Sabem que tot i que el nou reglament i la flexibilització que suposa en determinats supòsits podrà obrir noves oportunitats a centenars de joves, no serà ni molt menys un “papers per a tothom”.

Després de la ressaca emocional que suposa la nova reglamentació, torna la dura vida quotidiana. Les llargues esperes per veure si el recurs interposat per primera denegació de la renovació del NIE, surt efecte. Actualitzar la web del ministeri a veure si s'aprova la sol·licitud de residència i treball. Les trucades a l'advocada d'ofici, a la tècnica referent, a veure si sap “algo”. I entremig, mirades de rebuig al metro. Identificacions policials quan camines tranquil·lament. Processos de selecció que no et truquen mai i assistència a recursos formatius i prelaborals sense cap garantia que per una banda puguis regularitzar la situació administrativa i per altra que trobis feina.

Tot sense una xarxa familiar i social que pugui contenir la teva angoixa, més enllà del suport socioeducatiu dels professionals que t'atenen. Dels que estàs agraït i amb els quals amb alguns tens vincle, però que estàs fart de canviar constantment de referent. I és que el sector social tampoc aporta massa llum a les seves professionals, que veuen que malgrat l'excelsa vocació vigent, no n'hi ha massa futur.

No hi ha massa futur. Perquè són molts els hàndicaps que troben aquests joves. Joves amb un passat molt dur que els ha dut, com deia, a realitzar un procés migratori encara més dur. I el que volen realment és el que desitja qualsevol persona: millores pel seu futur. I benestar emocional. Perquè volen ser escoltats, lluny de la visió adultcentrista que sovint conté el sistema de protecció. Ser protagonistes de les seves vides. Deixar-se acompanyar però amb la suficient autonomia per complir els seus somnis. I en aquestes estem. En revertir aquests contextos. Perquè d'un dia per l'altre passes d’estar acompanyat les 24 hores amb suport socioeducatiu a poder viure situacions de carrer o d'extrema vulnerabilitat.

I perquè lluitarem per modificar el títol d'aquest petit relat per històries d'èxit, on malgrat les dificultats que conté qualsevol adolescència, puguin contemplar un producte final: el benestar futur dels nostres joves.