La bretxa digital, un obstacle per a la inclusió i treball comunitari

Amb l'avenç tecnològic i la crisi sociosanitària causada per la COVID-19 cada cop es torna més indispensable disposar d'accés a internet, de dispositius i d'habilitats per saber com dominar les eines TIC. És un tema compartit per moltes entitats socials i administracions que la bretxa digital és una de les problemàtiques socials més actuals als nostres barris, i que s'ha agreujat amb la pandèmia. Segons l'Enquesta sobre equipament i ús de les TIC a les llars de 2019 de l'INE, el 6% de les llars catalanes no tenen accés a internet i al voltant de 110.000 llars no tenen cap dispositiu per a connectar-s'hi.

Si bé és cert que a través de la pandèmia es van aguditzar les problemàtiques relacionades amb l'era tecnològica, la bretxa digital ja estava gestant-se abans de la COVID-19. Per exemple, les joves i els joves, col·lectiu que sovint s'associa com a nadius de la tecnologia, estan lligats a una constant demanda de tràmits digitals per part de l'escola, l'institut, sol·licituds de beques, accés a matrícula de formació, etc. Molts d'aquests joves se saben moure molt bé amb dispositius mòbils, però tenen una falta de coneixement d'ús en ordinadors força gran, opció necessària per fer la majoria de tràmits. Això també afecta molts adults i persones grans, que s'han vist, de cop i volta, amb la necessitat de trobar feina, demanar cites de salut, tributàries i jurídiques a través d'un ordinador o haver de comptar amb algun familiar o veí per poder dur a terme els tràmits.

Qui ens dediquem i apostem per la intervenció comunitària, valorem positivament que les activitats sorgides del mateix territori, fruit d'un treball comunitari al darrere, permeten apropar diversos col·lectius que, d'altres maneres, no tindrien relació i, d'aquesta manera poden ampliar la seva xarxa relacional al barri. És important que els membres d'un mateix barri sàpiguen qui existeix, amb qui conviuen i quines realitats hi ha per trencar amb perjudicis, generar xarxes de suport mutu i solidaritat, compartir i fer front a les seves necessitats i així contribuir a un benestar social. Una bona salut comunitària comporta trencar amb el pensament competitiu que creu que cadascú es troba en la situació que mereix, conseqüència de les seves capacitats. Aquesta consciència serveix per deixar enrere el pensament individualista que reforça la idea que les condicions materials de les persones estan lligades al seu esforç i no que són una conseqüència de causes estructurals en la que opera la societat. D'aquesta manera les persones dels barris poden organitzar-se de manera col·laborativa contribuint a una autoanàlisi de la situació en què es troben, identificar les desigualtats existents fent demandes específiques, i no només demandes, sinó la capacitat d'autoorganitzar-se per generar accions pròpies.

En l'àmbit comunitari, la desconnexió física durant la pandèmia va ser un xoc a la vegada que un repte metodològic. Molts cops, l'única via que hem tingut l'últim any per a connectar-nos socialment ha sigut a través d'una pantalla i les dificultats tècniques, el desconeixement d'ús i la falta de dispositius crea un mur gegant entre les persones. Tot i que hem après molt des del març del 2020 i s'han creat moltes estratègies de connexió telemàtiques, està clar que per a moltes persones ha suposat més una distància que un avantatge.

Amb la flexibilització de les mesures hi ha una sensació generalitzada de què tot s'està tornant a activar una mica i no ha estat fins aquesta flexibilització que no s'han començat a crear nous projectes o reforçar els que hi havia. Tenim constància que en molts territoris amb taules o comissions comunitàries s'ha posat sobre la taula la qüestió de la bretxa digital i diferents agents estan sumant esforços per fer-hi front, de forma col·lectiva. Un exemple que ens agradaria destacar són els serveis de suport a tràmits (impulsats sovint per administracions, entitats o associacions). Amb aquest recurs ha sortit a la llum una part, molt més gran de la que pensàvem, de ciutadania que no té, ni tan sols un correu electrònic ni els coneixements per a poder registrar-se a La Meva Salut, el SOC o dur a terme tràmits administratius. Per sorpresa del que es podria esperar, en aquest grup ens trobem gent jove que, saben fer servir les xarxes socials, no troben igual de viable aquestes gestions, tot i que la part més afectada és la població adulta i persones grans. Ens queda un camí llarg a recórrer, però tenim clar que si sumem esforços plegats (veïnat, entitats, teixit associatiu, administració) el camí és més exitós i satisfactori per a la comunitat.