Entitats ‘meeting point’

Ja xerrarem un altre dia

Ens toca el despertador i ens llevem a correcuita per no fer tard. No ens diem gran cosa, però intercanviem avisos: “Avui arribaré més d'hora”. “Recorda't de trucar a ta mare!”. Mentre esmorzem surten temes interessants: “Avui faig la proposta que et vaig comentar...”. “Ens hem de distribuir les vacances de Nadal entre els companys...”. Però no anem més enllà, tenim pressa i ens n'anem.

A la porteria em trobo amb la del quart: “Com està la teva sogra?”. “Bé, sembla que millora”. Surto i me'n vaig a buscar l'autobús: silenci i mòbils oberts; també el meu. Hi faig un parell de ‘m'agrada’. Un cop al despatx ‘bons dies’ fins a arribar a la meva taula. Em truquen per fer una comanda i en prenc nota. Truco a un proveïdor que no ha complert terminis i li ho retrec. Més trucades d'aquí cap allà i d'allà cap aquí: ofertes, demandes, acords, desacords. Fins a l'hora de dinar amb dues companyes que també tiren de carmanyola i aprofiten una eixida amb llum. Ens tenim respecte i ens valorem com a gent experta en l'ofici. Mirem de no parlar de feina i encetem temes d'actualitat sense entrar en polèmiques, perquè menjar plegats i en silenci no seria gaire natural.

A la tarda sant tornem-hi amb reunions de feina i atenció als clients. De tornada haig de comprar quatre coses al barri. Avui no hi he de fer res, al Casal Cultural. A la carnisseria la venedora s'esbrava amb una clienta i li explica la vida mentre em neguitejo i penso: “Ara no toca, aquesta xerrameca”. Sort que al súper això no passa i puc fer el fet en silenci. Arribo carregat a casa. Un cop al sofà em truca la filla, que és de colònies: “Estem molt bé, papa. Ja t'ho explicaré quan torni. Fes-li un petó a la mama. Et deixo, que fem un concurs i ara em toca a mi. Muà!”.

Arriba la mama i se'n va de pet al sofà. La veig força amoïnada. “No ha anat bé, la reunió?”. “Calla, calla! Un desastre. Ni m'han escoltat. Ho enviaria tot a la merda!”. Està francament neguitosa. Preparo el sopar i mengem amb la tele engegada. Avui parlen de joves i d'alcohol, però no hi parem gaire esment. No triguem gaire a fer cap al dormitori. No té ganes de parlar i ho entenc. Un cop al llit: “Ha trucat la Laia. Diu que està bé”. “Me n'alegro. Quina enveja!”. Ens fem un petó i ens girem d'esquena.

Abans d'adormir-me vaig pensant: “Tot el que sento a dintre, les experiències que m'agradaria explicar, aquests records que fa dies m'arriben de nit, unes idees que tinc al cap... Fa temps que em dic ‘Tot això per a un altre dia’. I tot el que sent ella, el que pensa i el que tem, se'ns ha quedat avui al tinter. Potser demà... Tenim pressa. Fem moltes coses. És clar, no tenim temps. Sort en tinc al Casal de les estones que fem petar la xerrada. Demà hi faré cap”.

No ens quedéssim sols!

És possible que la sensació de passar dies així, sense que les paraules arribin al fons i de trobar-nos orfes d'una comunicació més real, més nostra i més humana sigui més general del que imaginem. Vivim en aquest món, curulls d'infinitud d'estímuls momentanis i efímers, amb poquíssimes estones de cafè o de sobretaula per dir-nos tranquil·lament a nosaltres mateixos i reconèixer dels altres el que viuen, pensen i esperen. Vivim plegats, massificats, i alhora isolats com Robinsons Crusoes. És hora d'intensificar espais on sigui possible fer petar la xerrada, tant al món laboral, com al social, esportiu, acadèmic... Arreu.

Les entitats socials, a més de ser punts on convergir en objectius i dur-los a terme, tenen avui la missió de ser ‘cafè i sobretaula’ dels associats i dels que s'hi acosten, punt de trobada —meeting point, en diuen els anglesos— on els rellotges s'aturin bones estones per deixar anar la humanitat que cadascú de nosaltres duu a dins. I això de les mil maneres que es pot dur a terme. Sobretot creant espais ad hoc. Amb el projecte Xerrem Junts, la CAL s'afegeix a aquesta necessitat de superació de l'aïllament tot creant espais de conversa col·loquial per a qui vol practicar el català. Volem que siguin, a més d'un suport explícit d'adquisició lingüística, un ‘cafè’ o una ‘sobretaula’ on ens diguem els uns als altres amb franquesa, llibertat i respecte.