El monstre sota el llit

És sempre sorprenent la capacitat de la nostra societat per normalitzar el que és inacceptable i assumir com a solucions als greus problemes de convivència —quan no de violències processuals i concèntriques— el que seria l'equivalent a una tireta en una gangrena, i optar, una vegada més, per endinsar-se en un nou tram de la dissolució del problema en si.

Fa només una setmana, assistia a la materialització d'aquesta perversa equació en la qual, sovint, allò que apareix és una o diverses formes de les violències contra i sobre els cossos de les dones; del que es conceptualitza com a femení. Se'm van mostrar diferents artefactes d'esprai pebre i dispositius d'alarma per portar al clauer que, des de fa relativament poc, es venen amb molt d'èxit i formen part del que moltes noies joves i dones ja adultes inclouen en les seves bosses i motxilles abans de sortir de casa.

Aquests complements d'autoprotecció es complementen, en molts casos, amb l'aprenentatge de tècniques d'autodefensa, exposades com el mitjà o camí a transitar per “empoderar-se” i romandre sempre en estat d'alerta des de l'assumpció de responsabilitat de les víctimes en potència d'agressions sexuals: dones, noies en l'adolescència o els seus primers anys d'universitat, que han de posar-ho tot de part seva perquè aquesta potencialitat no acabi convertida en una materialització del que és brutal. I és en el que és brutal, adjectiu del qual fa un temps que se n'abusa, en el que molt precisament cal aturar-se. En això i en la “presa de responsabilitat” al seu respecte que, una vegada més, cau del mateix cantó.

En aquest territori estrany que creuem i que encara no ens atrevim a denominar post pandèmia, hem assistit últimament a una sèrie de notícies que refereixen “brutals” agressions sexuals, de caràcter grupal, que transcorren en la nit o la matinada, contra el cos d'una jove. El relat sempre troba ressonància, perquè no en va ha estat el més treballat a través de recorreguts fílmics i literaris, radiat després com un àtopos recurrent pels mitjans de comunicació.

I aquesta ressonància és instantània perquè la víctima ens remet així mateix a un arquetip —dona jove, adolescent, millor si és atractiva, molt millor si és blanca, si és “bona filla”, si compta amb pares preocupats amb vides no desestructurades— la sexualitat de les quals constitueix un risc per a si mateixa atès que és susceptible de promoure l'emergència de la monstruositat: aquesta idea d'un ésser sexualment ultraviolent, descontrolat, outsider, divorciat del nostre ordre social i contingut en l'animalitat. Un ordre que, d'altra banda, no és més que un (des)ordre de gènere que, mentre identifica, matisa i reprodueix amb tots els seus mitjans el que una bona víctima de violència sexual ha de ser —i, per tant, tot el que aquí no ens encaixi no es comprèn com un relat creïble— posa sota la catifa la densa realitat de la violència sexual i anul·la, amb bastant mestratge, tots els rostres múltiples de la violència sexual: rostres majoritàriament familiars, propers, amistosos, fesomies d'un monstre que està més prop de dormir sota els nostres llits, que no d'arrossegar-nos dins d'un portal abans de tornar a desaparèixer en la nit, en la boira.

No és que agressions sexuals com la que desgraciadament va ocórrer fa amb prou feines un mes a Igualada siguin un assumpte menor, en absolut. Però és important comprendre com aquests relats són el comprovant de l'equació ja esmentada; com la seva presentació s'emet i reprodueix i com troba, a més, un mercat: després d'aquesta notícia augmenta exponencialment la venda de dispositius d'autoprotecció. Les mares acudeixen a les armeries (llocs on es venen) perquè les seves filles puguin arribar d'una sola peça de la universitat, revivint en els seus cossos un passat personal de socialització femenina en la por a la nostra pròpia sexualitat; un espai del qual cal ocupar-se des de l'autoprotecció, ja que apareix definida en el nostre inconscient col·lectiu com una autèntica zona de risc.

La cadena d'invisibilitats quant a assumpció de responsabilitats es manté parapetada en aquests casos on el monstruós sembla una cosa aliena, disfuncional, no assumible i, per tant, sense solució. És més, la solució única és que les víctimes assumeixin la responsabilitat de l'acte de protegir-se en portar “això” que les fa susceptibles de ser objecte d'allò “brutal”. Tot el que desencaixi en aquesta no assumpció de responsabilitat —caminar sola en la nit, vestir de determinada manera, mostrar-se més o menys disponible en la sexualitat, pretendre viure la teva sexualitat de manera lliure, exploradora i segura, consumir drogues, beure, anar-te'n amb X o Z a casa seva o, ara, no portar un esprai pebre o una alarma de mà de camí a classe— incorre en una falta al relat que tothom vol empassar-se, consumir i oblidar.

Si la víctima d'allò brutal és una treballadora sexual, el relat desencaixa i la víctima perd capacitat de generar ressonància; si la víctima d'allò brutal és múltiple i quotidiana, com els milers de cadàvers de Ciutat Juárez, llavors l'opció és el silenci: el motor més eficaç del manteniment en les ombres de la violència sexual. Perquè quan els cossos de les dones no serveixen a la comprovació d'una equació, confronten l'status quo del sexisme o directament són objecte de mercat, la “radiació” d'allò brutal desapareix.

Les que treballem en violència sexual, identificant, comprenent, assumint i acompanyant, sabem que, pel que fa a la brutalitat dels seus processos, les nostres societats es queden en la perifèria i s'esforcen a ficar sota la catifa tota la resta, reforçant un estereotip fílmic de les víctimes i esperant comportaments molt concrets de les supervivents —si no, de nou, el relat no és creïble— i dissolent al victimari, la seva frondositat, la seva proximitat i les arrels en l'ordre de gènere que el nodreixen cada dia.

Que una noia de dinou anys inclogui en la seva bossa universitària un esprai pebre al costat del mòbil, el portàtil i el necesser, un esprai que fins fa ben poc era il·legal, és un indicador del fracàs de la nostra societat a assumir la responsabilitat col·lectiva de combatre la violència sexual. I el fet de continuar conformant-nos amb aquest relat, l'elecció explícita de la seva negació.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article