La iniciativa social: entre les comunitats i l’Estat

En la política (sobretot a l'esquerra) hi ha una mena de consens implícit sobre el plantejament que només és públic el que és administració pública. Aquesta idea ha entrat de ple en el terreny de l'acció social, a la que prenc de referència en aquest article. Es tracta d'un plantejament estatista, això és, la ideologia que veu en l'Estat (mitjançant el mecanisme de l'administració pública) l'única agència possible de promoció i administració de béns públics. Motiu pel qual s'entén que l'estatisme conceptualitzi com a externalització/privatització els serveis públics gestionats per agències externes a les administracions públiques. L'estatista busca expulsar, per una qüestió de principi, les empreses mercantils de la gestió de serveis públics.

No és motiu d'aquestes ratlles tractar aquesta qüestió. Però sí el fet que amb aquest moviment antimercantilista també tendeix a situar en la perifèria de les intervencions públiques a aquelles agències de la societat civil que no es defineixen pel sistema de mercat. Amb això l'estatisme mina el terreny de joc de la iniciativa social, d'entre la qual, el denominat Tercer Sector, que passa a ser percebut més des d'una perspectiva mercantilista que pels seus fonaments constitutius d'acció social. En aquest punt defenso que aquesta postura té per efecte disminuir la capacitat global d'intervenció pública, alhora que disminueix la qualitat democràtica del sistema públic de governança. Vegem-ho.

Una primera qüestió que convé clarificar és de concepte: una cosa és la responsabilitat pública i una altra són els procediments de gestió pública. Els estats (de dret, democràtics, amb polítiques públiques troncals de protecció social) han d'assegurar la responsabilitat pública de les seves actuacions en funció de normatives, desplegament de polítiques públiques orientades per l'interès general, i protocols de control en la prestació de serveis públics. Pel que fa a aquests darrers, l'administració pública del marc institucional-territorial que sigui pot produir i gestionar directament un servei (gestió directa), produir i cedir a una agència la prestació d'un servei (gestió indirecta), incorporar en l'administració pública un servei produït per un tercer i gestionar-lo directament o bé indirectament, coproduir una política pública i concertar/compartir el conjunt de serveis que hi estan vinculats.

La qüestió clau és que en tots els casos l'administració pública assumeix la responsabilitat del conjunt del sistema d'acció derivat de les polítiques públiques en curs: haurà de determinar el grup social objecte d'intervenció, les normatives d'accés als serveis, les agències que els prestaran (pròpies o alienes), així com les condicions organitzatives i el cost global del sistema públic d'acció, és a dir, el conjunt d'intervencions públiques orientades per l'interès general i les diferents expressions del bé comú.

En aquest sistema públic d'acció la iniciativa social conforma un nòdul d'intervenció estratègic. Per la qual cosa és important assenyalar l'error de considerar la iniciativa social com l'extraradi de les intervencions públiques, talment com si la seva existència fos una anomalia a esmenar o bé una situació transitòria fins que l'administració pública (l'Estat) no estigui en condicions d'absorbir-la. Perquè, des del meu punt de vista, el valor estratègic de la iniciativa social rau en dues característiques clau, constitutives del seu capital: a) La generació intervencions socials innovadores en funció de reconceptualitzar experiències viscudes; b) La capacitat d'adaptació a l'entorn en processos de diferenciació social.

a) La innovació mitjançant l'acció en el context de la quotidianitat. Una de les causes de l'impuls del procés de diferenciació social és l'evolució i/o la ruptura de marcs conceptuals previs que fixaven la definició de les situacions viscudes. Idees abans clarament definides i delimitades entren en crisi i evolucionen mitjançant un conflicte social generatiu de noves realitats socials. Nous plantejaments arrelen en la consciència d'una necessitat social no satisfeta, una reivindicació no resolta, en la reconceptualització de problemes socials que reclamen d'una atenció anteriorment absent. En aquest sentit, la iniciativa social ha estat i és un espai d'impuls polític per a la definició de problemàtiques socials emergents que requereixen una intervenció pública. A un nivell expressiu i constitutiu: articulant comunitat, plantejant crítiques als codis culturals dominants; promovent nous marcs d'interpretació de la realitat social. A un nivell instrumental i d'acció: orientant l'activitat cap a les autoritats, interessant-se per la presa de decisions governamentals i pel desenvolupament de les polítiques públiques. Així, les organitzacions pròpies de la iniciativa social sovint són ròtules en la configuració d'acció col·lectiva: cobreixen les funcions d'objectivar el problema al qual es refereixen, reconèixer i donar veu al col·lectiu que el pateix, polititzar aquest reconeixement com a palanca de pressió cap a les autoritats, aventurar noves dinàmiques cognitives i metodologies d'intervenció sobre la situació que, en no poques ocasions, acaben per ser assimilades en la col·lecció de responsabilitats públiques concentrades en l'administració.

b) La capacitat d'adaptació a l'entorn en un context d'acceleració del procés de diferenciació social i l'expressió de noves necessitats. La política pública opera sobre la base de conformar agregats socials, categories definides d'individus sobre les quals aplicar un tipus igualment definit i preestablert d'intervenció. La veu que puguin tenir aquests individus reclamant la seva especificitat, diferència o particularitats és un problema organitzatiu per a les pràctiques estandarditzades de la política pública que s'executen a partir de procediments burocràtics. Però, precisament, aquest és el repte present de les administracions públiques que la iniciativa social contribueix a resoldre: com adaptar els plantejaments i les intervencions públiques a la diversificació inherent als processos socials actuals, de manera que els requeriments burocràtics es puguin conjugar amb la necessària flexibilitat organitzativa a l'hora d'articular polítiques públiques i prestar serveis. Perquè l'especialització sobre el terreny pròpia de la iniciativa social facilita l'adaptabilitat de les seves intervencions sobre l'ampli ventall de particularitats inscrites en les situacions socials.

Per concloure, afirmo que les polítiques públiques d'acció social guanyaran en capacitat operativa i maximitzaran resultats d'intervenció si, en comptes de centrar-se exclusivament a reforçar els dispositius d'intervenció propis de l'administració pública, les institucions democràtiques impulsen la composició d'un sistema públic d'acció social que, sota el lideratge democràtic institucional i segons pautes de cooperació amb la societat civil, tingui la capacitat de direccionar i coordinar les diferents capacitats, competències, especialitats i funcions de l'administració pública, la iniciativa social, les xarxes d'acció col·lectiva i l'àmbit mercantil amb implicació comunitària.