Avaluar allò que no es pot avaluar

Avaluar segons el diccionari de l'IEC és: 1 v. tr. [LC] Determinar, especialment d'una manera aproximada, la vàlua o valor (d'alguna cosa).

En el context educatiu aquesta definició és desencertada, fins i tot arriscada i perillosa. El valor dels infants i dels adolescents no es pot mesurar, perquè el valor de qualsevol ésser humà és el mateix, incalculable, ingent, incomptable i seguint aquesta lògica, està fora de lloc, al meu entendre, pretendre avaluar una criatura. Des del meu punt de vista, tot el que envolta l'avaluació en el context educatiu, es basa en un concepte erroni. No hi ha res a avaluar, tots som valuosos, valuosíssims.

Malauradament, des que els nens i les nenes neixen estan sotmesos a avaluacions: taules comparatives de pes i alçada, de desenvolupament motriu, d'anàlisi del desenvolupament de la parla, etc.; i en l'àmbit familiar, els infants són comparats amb germans i cosins o amb companys d'escola. Continuem etiquetant, classificant i limitant allò que no es pot mesurar. Finalment, quan entren en el sistema educatiu les avaluacions i les comparacions són constants i a més, sovint, eliminatòries, ja que es pot arribar a classificar les criatures per nivells de lectura, d'escriptura, de càlcul. Hem arribat a la paradoxa que l'alumnat no vol aprendre, vol aprovar, superar un tràmit, pervertint el que ha de ser el camí d'aprenentatges d'una criatura.

Tot aquest sistema inquisidor comporta unes conseqüències que els infants arrosseguen tota la vida i que es concretaran de manera diferent per cada criatura, però que van en la línia de dificultar-los la seva pròpia capacitat de valorar-se. El seu valor no serà immesurable sinó que serà el resultat de totes les avaluacions, comparacions, exàmens, comentaris, etiquetes i classificacions rebudes. En lloc d'ajudar, es crea un pes, una càrrega i afegim entrebancs a la feina de reconèixer-se el mateix valor, havent de superar les avaluacions externes.

És indispensable que com a societat fem un canvi de mirada cap als nostres infants, sabent que tots els infants són valuosos més enllà de les seves habilitats. No hem de confondre valor amb habilitat, sobretot perquè el que valora la nostra societat és arbitrari i temporal i la vàlua d'una persona ningú no la hi pot prendre, tingui les habilitats que tingui.

Cada infant té un ritme propi de desenvolupament, que no és lineal ni avança al ritme que els adults voldríem, sinó que va endavant i endarrere i de cop, hi ha una petita transformació i poc després el procés s'encalla de nou. Moltes vegades, ni els mestres ni els pares i mares, tenim paciència i confiança suficient per acompanyar aquests moments d'incertesa amb la serenor que aquest infant necessita.

La meva proposta és transformar l'avaluació en acompanyament. Deixar de banda les proves i els exàmens, el nivell i l'assoliment d'objectius i centrar-nos a observar, comprendre, estimar i acompanyar amb presència el desenvolupament de l'infant. Cal conèixer amb profunditat les famílies i les seves dificultats; cal comprendre l'emocionalitat de la criatura, ja que aquesta pot esperonar els aprenentatges o obstaculitzar-los; cal comprendre el seu ritme de maduració; cal saber veure què porta aquest infant, què ens expliquen els seus ulls i, gràcies a aquesta comprensió global, entre tots, famílies i escola, anar traient les pedres del camí perquè pugui aflorar el seu propi valor.

Deixar l'avaluació no vol dir deixar de demanar-los treball i esforç, més aviat es tracta d'acompanyar-los des del cor, entregant-los la confiança que necessiten perquè els hi creixin les ales i treballar de costat docents i famílies per permetre que els nens i les nenes desenvolupin al màxim totes les seves capacitats. Ells no necessiten notes ni mitjanes sinó entrevistes i trucades, on els adults es posin d'acord, acceptin les seves responsabilitats compartides en el procés i es posin a treballar a favor de l'infant. Massa sovint, els adults ens desentenem del dia a dia dels nostres fills per passar comptes un cop al trimestre, oblidant que la criatura viu immersa en un entorn que és, en part, el que facilita o dificulta el seu desenvolupament.

La meva proposta és que almenys fins a la secundària, on cal competir per una plaça en estudis superiors, la societat, el sistema educatiu i les famílies es converteixin en un lloc segur on els nens i les nenes se sentin valuosos; perquè el que necessitem són persones que es coneguin, que s'acceptin i es valorin i que siguin capaces d'acompanyar-se a elles mateixes tota la vida.