Acabem amb l’abandonament escolar prematur?

L'abandonament escolar prematur (AEP) és un dels principals reptes del sistema educatiu català. Segons l'IDESCAT, l'any 2019 a Catalunya, un 14,9% de la població entre 18 i 24 anys va abandonar prematurament els estudis, enfront un 8,9% a la Unió Europea. La dada puja al 44,4% quan parlem de persones de països de fora de la Unió Europa. El 2020, un 23,6% de la població entre 20 i 24 anys no tenen estudis de nivell secundari.

Veient aquestes dades, resulta evident la necessitat de generar espais de reflexió al voltant d'aquest fenomen amb la finalitat d'oferir una resposta a aquelles joves que estan quedant exclosos del sistema educatiu. Cal reflexionar sobre les causes d'aquest abandonament escolar, així sobre què podem fer per a millorar les experiències educatives o quines alternatives hi ha ara mateix sobre la taula.

Tot i que les causes són multifactorials, els motius pels quals es dona l'abandonament tenen molt a veure amb variables com l'adaptació psicosocial, la mobilitat, el desarrelament al territori, la incorporació tardana a l'escola o l'absentisme escolar previ. Aquestes variables venen molt determinades pel nivell socioeconòmic de la persona i per la seva situació de vulnerabilitat. Tot i això, hi ha una variable més, en el cas dels joves que han tingut l'oportunitat d'entrar al sistema català i s'hi han acabat desvinculant: l'experiència educativa durant el període de formació obligatòria. Per il·lustrar això, em ve al cap una vinyeta de Miguel Ángel Santos Guerra (almenys la versió en espanyol) en què s'observen diversos animals (un peix, un elefant, un pingüí,...) i a un professor que diu “Para que la selección sea justa, todos tienen que presentar el mismo examen: por favor suban al árbol”. Amb els animals, resulta absurd demanar el mateix a un elefant que a una formiga, ja que entenem que no té cap mena de sentit comparar-los i, al mateix temps, que cap és millor que un altre.

Tot i això, les persones que no han tingut una experiència satisfactòria al sistema educatiu espanyol no són les úniques que pateixen aquesta problemàtica. A Catalunya, hi ha una gran quantitat de joves migrats amb una il·lusió immensa per aprendre. Sovint s'escolta el relat que les persones que migren venen a buscar una feina digna, però en el meu dia a dia com a educadora de joves migrats em trobo amb molts casos que també tenen una gran set de coneixement. Molts d'ells presenten unes altes capacitats com, per exemple, de gestió emocional i l'estrès, de resolució de conflictes, de capacitat analítica o de reflexió. Són joves amb infinites ganes als quals, moltes vegades, no se'ls pot donar resposta perquè no hi ha prou recursos que s'adaptin al seu perfil amb relació a la situació administrativa, els recursos econòmics o als coneixements de base mínims. El problema no és solament a nivell territorial català, és un problema global que té molt a veure amb les desigualtats socioeconòmiques a nivell mundial. Molts d'aquests joves van haver d'abandonar l'escola als seus països d'origen entre els nou i els quinze anys per contribuir a l'economia familiar. Ara es troben aquí, amb l'interès però, moltes vegades, sense l'oportunitat.

Al llarg de la meva tasca com a educadora, m'he trobat joves amb una alta sensibilitat social que voldrien dedicar-se a l'educació, altres amb habilitats artístiques que voldrien ser pintors i d'altres amants de les llengües que voldrien ser traductors, per citar alguns exemples. Quan venen amb aquestes motxilles plenes de somnis, també són molts conscients de la gran quantitat de barreres i limitacions que hauran de travessar si realment els volen complir, ja que el món acadèmic i laboral no els hi posarà gens fàcil. Però això no és tot, també em trobo amb altres perfils. Recentment, feia una entrevista a un jove gambià que m'explicava: “Jo vaig deixar d'anar a l'escola als nou anys. Ara, amb setze anys, no sé llegir ni escriure i sóc conscient que cada dia que passa és més difícil per a mi poder accedir a un curs on m'ensenyin a fer-ho, però jo em moro de ganes de saber-ne. Vull estudiar amb vosaltres”. Actualment, a Catalunya, donar resposta a la quantitat de persones que es troben en la mateixa situació que aquest noi és molt complicat, per això defenso que és necessari un compromís polític per donar cabuda a la seva motivació d'aprenentatge, així com una inversió de recursos per part de les administracions.

I què s'hi pot fer? Quines alternatives tenim? És generalment sabut que la vida és molt més que saber memoritzar per a un examen però, després, en la pràctica educativa, sembla que encara ens costa adaptar-nos. Tot i la innovació pedagògica que s'ha anat realitzant en els últims anys, encara fem servir models que venen de l'era industrial on el principal objectiu era abastir la societat de professionals. Partint d'aquí, considero que primer hem de fer un canvi de mirada entorn la diversitat per a començar a viure-la com un fet veritablement enriquidor. A partir d'aquest canvi de mirada, cal generar estratègies i mecanismes per acollir aquesta diversitat. Quan parlo de diversitat no només em refereixo a la diversitat cultural, també em refereixo a la diversitat de capacitats, d'habilitats, d'intel·ligències, de formes d'aprenentatge o de circumstàncies vitals entre les persones.

És important generar alternatives educatives, com el model de les Escoles de Segona Oportunitat, que puguin fer un acompanyament integral d'aquestes joves que “no encaixen” (o, millor dit, que no aconseguim fer encaixar) amb l'estereotip d'estudiant model, on se les posi al centre dels processos educatius. Per a mi, la clau són els itineraris personalitzats des d'on puguin experimentar d'una manera vivencial quins són els seus veritables interessos i habilitats, així com treballar l'educació emocional, l'autoestima, les intel·ligències múltiples, l'apoderament o el sentiment de pertinença, així com l'orientació acadèmica i laboral mitjançant pràctiques i convenis amb empreses. Es necessiten projectes que puguin acompanyar els processos de coneixement d'un mateix i de l'entorn en aquesta etapa vital perquè el jovent pugui trobar un espai segur on desenvolupar les potencialitats, gestionar i descobrir allò que passa per dins i així, després, poder aportar tots aquests aprenentatges a la societat.

Aquestes joves de les quals parlem venen plenes de talents amagats, molts cops invisibilitzats, i busquen un terreny fèrtil on fer créixer les inquietuds, els somnis i transformar les pors que han anat incorporant al llarg de la seva vida. Estan preparades per a convertir-se en persones amb projectes vitals d'èxit, però necessiten l'acompanyament i la confiança. Necessiten que apostem per elles i que ens decidim a anar a favor de la igualtat d'oportunitats, garantint el dret a l'educació.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article