Viure en la cara B d’Europa


Hi ha persones condemnades que no són a la presó. Persones que fa més de deu anys que arrosseguen la seva condemna, però que mai han passat per cap tribunal, que mai han tingut cap advocat defensor, que mai han vist com ningú les escoltava ni avaluava la justícia de la seva situació.

Viure en situació administrativa irregular és arrossegar la condemna de no formar plenament part d'aquesta societat i, el que encara és pitjor —si hi ha coses pitjors que aquesta —, veure negat el dret a guanyar-te la vida, a cobrir les teves necessitats més bàsiques per tu mateix.

Aquest mes de gener hem pogut veure aquesta realitat de manera més evident amb el desnonament de la nau del carrer Progrés a Badalona. Perquè les condemnes individuals esdevenen presents quan són col·lectives. Moltes de les persones que vivien en aquella nau arrossegaven una història de subsistència en la cara B de la nostra societat, la del “no tenir papers”. Dins l'actual estat de les coses, les persones en situació administrativa irregular poden aspirar, com a molt, a sentir-se excloses com qualsevol persona en situació d'exclusió social que no hagi hagut de migrar, que encara romangui en la cara A de la societat. Tal és la barrera que s'ha construït entre elles i la resta de la societat.

Si fem memòria, podem comprovar que la Llei Orgànica 4/2000, la coneguda com a ‘Llei d'estrangeria’ va canviar les regles del joc. Fins aleshores, una persona que no tingués residència legal a l'Estat espanyol podia treballar i fins i tot cotitzar a la seguretat social. Però la nova legislació d'inicis de segle va reformular aquesta realitat i, sota l'excusa d'endreçar els fluxos migratoris, va regular el mercat de treball a tot l'Estat, generant-ne un de formal, amb drets i obligacions, i un altre d'informal, només amb l'obligació de no tenir drets.

La reforma sobre els drets de les persones migrants a l'Estat espanyol es va iniciar amb aquest control del mercat de treball disfressat de control migratori, i va continuar amb la denegació del dret a rebre ajut. Les persones en situació administrativa irregular no poden accedir de manera plena als serveis socials públics, tan sols a les atencions d'urgència. Les administracions públiques municipals, que són les que, al cap i a la fi, implementen el primer nivell de l'atenció social, han fet mans i mànigues per tal de cobrir determinades atencions socials a persones irregulars. Però les necessitats són moltes, i les capacitats dels sistemes d'emergència són poques.

El dret a l'habitatge és una altra necessitat bàsica que es nega per la via dels fets a les persones en situació administrativa irregular. Sense la documentació, signar un contracte de lloguer és una utopia, i les persones acaben condemnades a vagar d'habitació rellogada en habitació rellogada, o en pensions, quan no en assentaments com el del carrer Progrés, sense contracte, sense drets i amb la contínua amenaça de veure's al carrer.

En quina posició ens deixa a les entitats socials aquesta realitat? Nosaltres no entenem de “legalitat” o “il·legalitat” de la persona. Les entitats socials només veiem necessitats bàsiques i drets socials negats a aquest col·lectiu, i els principis ètics i humans que mouen la nostra acció social ens comminen a intentar donar-hi resposta. Així ho fem des d'Acollida i Esperança, acompanyant unes realitats que volem revertir, però davant de les quals, malauradament, no tenim la força necessària. Els nostres esforços, dirigits a què les persones es puguin inserir socialment, es veuen frustrats en moltes ocasions per les negacions de drets abans esmentades. Les persones en situació administrativa irregular que atenem poden aspirar, com a molt, a inserir-se en aquesta cara B de la societat, a sentir-se excloses com a qualsevol persona en situació d'exclusió social que no hagi hagut de migrar.

Aquesta realitat, a hores d'ara, ja no és sostenible. Cada cop rebem més i més casos de persones en situació administrativa irregular, de persones migrants que podrien tenir una vida molt diferent si tan sols el règim migratori espanyol canviés de manera més humana. I tots els informes i investigacions internacionals ens adverteixen que, amb les conseqüències del canvi climàtic, els fluxos migratoris internacionals creixeran. Les entitats socials catalanes correm el risc que, en un futur no gaire llunyà, la realitat migratòria passi a ser la gran protagonista de la nostra acció social, i que, per tant, es vegi contínuament frustrada per una qüestió purament administrativa. Aquest és un fet davant del qual no ens podem resignar, que no podem consentir. El canvi en el model migratori es fa, per tant, no només necessari, sinó imperatiu i urgent. Necessitem un sistema que aculli de manera humana les persones migrades, per evitar que la màxima aspiració que puguin tenir en la seva vida sigui viure en la cara B d'Europa.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article