La il·lusió i la mort: les persones sense llar

Les persones que es considera que formen part del col·lectiu anomenat com persones sense llar, sense sostre o en situació de carrer són persones que necessiten un abordatge des de diferents visions, des de visions totalment àmplies, i no tan sols resumir-ho a persones que no tenen on dormir o on aixoplugar-se de la pluja, del fred, de la calor o a considerar que amb un habitatge se soluciona tot. No, va més enllà. Una llar proporciona tot el que es necessita per començar. Aquesta és una de les parts més visibles, però se'n deriven moltes conseqüències i aproximacions més, l'arrel de les quals, en moltes ocasions, és del més inversemblant.

Cada persona parteix d'una experiència i d'una supervivència: la famosa i desafortunada motxilla (i alhora plena d'oportunitats) que tots arrosseguem. Gran i plena d'intents, fracassos, recaigudes, abandonaments, ingressos, ferides, models familiars, fets traumàtics, moments difícils, solitud, estancament i que pesa i s'endureix, i a poc a poc li va donant forma al nostre ser i ens acompanya sempre allà on anem. Podem fer veure que no pesa, podem fer veure que no importa, però hi és i no ens deixa veure més enllà perquè és tan gran que tapa la visió.

Gràcies a la meva feina he pogut acompanyar el procés de moltes persones que aquest pes els impedeix caminar, inclús respirar, però també m'ha permès estar a la seva vora quan aquesta motxilla es va alleugerint a base de plors, riures, silencis, de passos i s'omple de motius, de vida i d'il·lusió. Gràcies a elles també he après que no som conscients de tot el que ens envolta i en moltes ocasions no volem ser-n'hi, perquè molt sovint, fa mal.

Una llar no ho és tot, però és el dret, l'oportunitat i la il·lusió per poder tenir-ho tot o si més no l'intent de poder-ho recuperar, de poder provar-ho tot. El parèntesi que es crea durant la situació de carrer els hi treu l'esperança i els hi dona de nou. La motxilla es va buidant o almenys el pes és més suportable i inclús en moltes ocasions s'omple d'autoestima, de seguretat i de ganes de vida.

Malgrat això, el cos i la ment no estan disposats a crear un paral·lelisme lògic amb tot el seu procés de canvi i de recuperació. En moltes ocasions la força que el mou no és suficient per acompanyar el procés de recuperació. Durant el passat any 2021 hem pogut veure com dues persones participants del projecte Housing First de Sant Joan de Déu Terres de Lleida han mort, ambdues amb un estat de salut delicat fruit de la seva vida al carrer i el que això suposa. Elles havien iniciat el seu procés de recuperació i tot el que això comporta i quan semblava que la situació es començava a estabilitzar i a sentir-se millor, el seu cos va dir prou, ja no havien de sobreviure per veure que menjarien avui ni on dormirien, ja no s'avergonyien de ser qui són i tenien un inici de projecte de vida damunt la taula, ja es veien amb la possibilitat de tenir alguna cosa a oferir. Amb tot això m'agradaria fer visible que darrere de cada persona que s'ha vist en una situació de carrer hi ha una història i mereix ser escoltada, no invisibilitzada ni jutjada. Aquestes persones van morir a casa seva, a la seva llar, amb la il·lusió de poder tirar endavant amb la il·lusió de poder ser qui volen ser.

Aquest escrit va dedicat a les persones sense llar que ens deixen dia a dia, nit rere nit, a les que se'ls hi permet continuar endavant i a les que no. A les que fiquen tots els seus esforços per canviar la seva situació i als que no opten d'oportunitats per aferrar-s'hi, als que sobreviuen i mantenen l'esperança per reprendre allò que un dia semblava impossible i als que no s'ho plantegen encara o no s'ho plantejaran mai. A les que prenen la decisió de construir el seu camí i a les que no.