Treballar per la transformació social en temps de crisi: com tenir cura dels professionals de serveis socials?

En els darrers temps els serveis socials han estat treballant sota una pressió, sovint insuportable, tant pels professionals com pels seus referents, encara que l'altaveu hagi estat donat sobretot al personal dels serveis de salut. En tenim diverses evidències: depressions, pèrdua de sentit, desitjos d'abandonar la professió... i malgrat tot l'esforç esmerçat, segurament no s'ha pogut fer la feina que es voldria, més enllà de les limitacions imposades per la mateixa gestió de la Covid-19.

No podem pensar que els efectes en la salut mental només són per a una part de la població, i que els professionals que tracten directament amb la salut dels usuaris n'estiguin exempts. Per això es parla de les skins professions al món anglosaxó, és a dir les professions de pell, com una bona metàfora per il·lustrar el que estem parlant. Professions que necessiten ser sensibles a l'estat emocional de l'altre per a poder donar-los un acompanyament adequat.

Podria semblar paradoxal, però no ho és, el fet que com més entregada i compromesa és una professió, més frustrada i impotent pot sentir-se davant les situacions impossibles. Aquesta frustració afectaria tant el mateix estat emocional com el desenvolupament de la seva tasca. Això no pot ser vist com una crítica, sinó com una realitat que s'ha posat més en evidència davant les condicions actuals tan disruptives.

Si abans ja faltaven recursos als serveis socials i d'atenció a la persona en general, ara aquesta mancança ha aparegut amb tota la seva esplendor, portant als professionals i també els seus referents, a estar centrats a resoldre situacions urgents a curt termini, i sense adonar-se, a deixar de pensar, en un sentit més ampli, en la contribució de la seva tasca a la transformació social.

La situació d'emergència social reforçada per la gestió que s'ha fet de la Covid-19, ha portat als serveis socials a dedicar-se a resoldre el com desplegar recursos escassos amb recursos escassos (per exemple: teletreball, baixes o plantilles excessivament ajustades). Aquesta pressió fa molt difícil el fet de poder imaginar nous projectes transformadors, comunitaris, noves formes d'organitzar el treball, de pensar conjuntament com a equip... reflexions que permetrien aprofitar aquests moments per transformar els serveis socials, per tal de poder superar els mals funcionaments que el sistema actual està creant.

Entre molts altres efectes, aquesta situació posa en qüestionament els fonaments de com concebem els serveis socials, com ens organitzem i com tenim cura dels professionals. Doncs sabem que la qualitat del servei i el seu abast, depèn en una gran part de l'estat emocional dels professionals de primera línia. Les nostres investigacions ens evidencien com en moments crítics com els actuals, la salut professional és clau per a la transformació dels serveis i la relació amb els usuaris.

Quan parlem de tenir cura, no volem dir que els i les professionals estiguin malalts, sinó que perquè el treball social sigui transformador, cal que els professionals puguin transformar la seva forma d'organitzar-se, prendre iniciativa i gestionar-se.

Es presenta doncs una disjuntiva estratègica i existencial pel que fa a l'orientació dels serveis socials i la seva gestió: a) la resolució de problemes i adaptació als forats estructurals o b) la transformació social a través de les persones usuàries dels serveis. És evident que segons l'opció que es triï, la cura dels professionals tindrà una orientació o l'altra.

No deixaran d'haver-hi situacions d'emergència que requereixen una resolució a curt termini, i el mateix succeirà amb els professionals; quan ja experimenten un malestar individual o grupal, caldrà ajudar-los a elaborar aquest malestar.

Aquí cal fer una precisió, el malestar derivat de les condicions en què s'exerceix la tasca no és un malestar individualitzat, sinó que és un símptoma singularitzat en una o més persones de l'equip i un emergent d'unes dinàmiques grupals en un context específic intern i extern. Per això el seu abordatge no pot ser deixat a la iniciativa individual de cadascú (amb coaching o teràpies), sinó que el que s'origina en un context social ha de ser tractat també col·lectivament.

Cal tenir en compte que estem parlant d'unes professionals que fan servir part de les seves capacitats emotives, relacionals i psicosocials per a fer la feina, i que, per tant, poden tenir més dificultats en la diferenciació entre persona i rol, aspecte que fa la seva tasca més complexa i generadora d'ansietat, i, en conseqüència, necessitada d'espais de suport, supervisió, etc.

Si paral·lelament volem aprofitar aquesta crisi per a repensar els serveis socials amb un horitzó de transformació social, aleshores podríem imaginar també nous projectes (re)generadors de compromís i esperança, i, per tant, pensaríem en una cura que tingués en compte la capacitat transformadora dels mateixos equips de professionals, per tal de modelar en si mateixos la possibilitat de transformació de les persones usuàries, enteses també com a membres que incideixen en els seus mateixos sistemes socials.

En aquest sentit, resultarà clau que el tipus de cura dels professionals sigui coherent amb la que es vol aportar als usuaris. Per això pot ser un bon moment, malgrat que no ens ho pugui semblar, de (re)pensar els espais organitzatius que afavoreixin que els professionals tinguin més capacitat de lideratge, que puguin reflexionar i ser creatius, amb l'autoritat interna necessària per a defensar la seva tasca, empatitzar amb els usuaris amb la distància suficient i treballar col·laborativament tant internament com externament.