L’alliberament del llenguatge

La sociolingüística, entre altres aspectes, ha estudiat la influència que té el llenguatge en la creació de la realitat. Segons la manera en què nomenem les coses, els hi adjudicarem un ideal, unes concepcions i unes càrregues concretes. Per això és important que revisem contínuament la forma en què ens expressem, sobretot per deslliurar-nos de realitats estigmatitzades.

En el treball socioeducatiu —i sobretot als serveis socials bàsics— tendim a verbalitzar i a utilitzar la frase: “aquest cas és meu”. Segurament no arribem a entendre el pes que suposa aquesta afirmació. Les persones que atenem no són nostres, elles tenen la seva pròpia vida i, per tant, el que facin o deixin de fer és responsabilitat seva. Nosaltres podem acompanyar, atendre, intervenir o aplicar qualsevol acció socioeducativa perquè la persona millori les condicions de vida en general. Però el que decideixen fer és decisió de la persona o col·lectiu que tenim davant.

Tot això ho reflexiono perquè en el camp social tendim a autoresponsabilitzar-nos quan els casos es descompensen. Acostumem a pensar en quines coses no hem fet bé, si podíem haver actuat diferent i inclús ens assenyalem pensant que si la persona s'ha desestabilitzat és perquè no hi ha hagut una bona intervenció professional.

Aquesta mirada ens lapida i ens ensorra com a professionals del camp d'atenció a les persones. Perquè estem assumint allò que no ens pertoca i perquè precisament ens col·loca en una situació de superioritat que no té res a veure amb la posició d'acompanyant. Quan acompanyes pots orientar, assessorar, informar i intervenir, però sempre pensant que és la persona qui ha de fer els passos. I cadascú de nosaltres només podem assumir aquelles coses per les quals estem preparats, la resta no ho podrem fer. Per tant, per moltes intervencions que fem amb un subjecte, si no està preparat per assumir-ho l'únic que ens queda és ser-hi per acollir-lo.

Per això entenc que és tan important deixar temps i pensar que si tornen a consumir tòxics o deixen de pagar el lloguer, nosaltres no en tenim cap responsabilitat. Nosaltres hi serem de forma inequívoca i incondicional perquè realment hi som per això, per creure en qui ningú hi creu i per ser al costat de la perifèria més marginada. Però sempre en la posició d'acompanyants, no en la invasió que suposa assumir que els casos són “nostres”.

De totes maneres, aquesta idea no vol dir que no hàgim de revisar-nos i reflexionar, sinó tot el contrari. Precisament la mirada intrínseca i profunda sempre és necessària per saber si estem ben col·locats en el procés d'intervenció.

Aquest canvi lingüístic no tan sols és perquè estiguem millor en el camp socioeducatiu, sinó que ens ajudarà també perquè les persones ens visualitzin de forma distinta. Massa vegades es genera una codependència entre la persona atesa en un servei i la institució. Les dues parts es necessiten en una relació simbiòtica que pot acabar en una cosmovisió paternalista i institucionalitzadora. Si deixem de pensar en les persones que atenem com a “nostres”, potser es podrà possibilitar la derogació de les fronteres que encarceren els subjectes. I podríem començar a parlar d'allò que tant ens agrada, de l'empoderament.