Altres opcions de vida

Per norma general, les persones no ens qüestionem viure en una residència. Sabem de la seva existència, però les veiem molt llunyanes en el temps o, fins i tot, ens neguem a pensar que alguna vegada podríem viure en una d'elles. Els centres residencials als quals estem més acostumats són els dels ancians i, no obstant això, existeixen residències fixes o temporals especialitzades per a col·lectius de persones amb diversitat funcional (psíquiques o físiques). “”

Personalment, no soc una resident, així que no puc parlar des de la pròpia experiència, encara que sí que vaig assistir durant tretze anys a un centre ocupacional i molts dels meus antics companys van fer la transició a una residència permanent. Tinc la sort de mantenir contacte amb amics de la infància amb diversitat funcional física —igual que jo— que, per circumstàncies diverses, conviuen en aquests centres residencials.

El funcionament de les residències permanents per a persones amb limitacions físiques és diferent de les d'alguns dels meus companys amb limitacions psíquiques, però serveis com la fisioteràpia, la logopèdia, l'atenció mèdic-sanitària, atenció psicològica, ajudes tècniques o les activitats d'oci poden ser comuns als dos centres residencials. Tanmateix, les residències per a les persones amb diversitat funcional física disposen d'un programa d'atenció individualitzat per a cadascuna de les necessitats dels usuaris, mentre que a les residències indicades per a persones amb diversitat funcional psíquica el programa és més generalitzat, encara que també observen els gustos i les necessitats de cada usuari.

El canvi de la llar familiar a una residència, sent encara persones joves, va suposar un trastorn en moltes de les persones que conec, encara que a poc a poc van aconseguir una adaptació al lloc i una convivència col·lectiva amb l'ajuda de magnífics professionals que s'esforcen per aconseguir un benestar en els seus residents. Tinc companys que es van adaptar a l'instant, per a ells va ser una espècie d'alliberament viure independents del seu nucli familiar i no perquè fossin famílies conflictives, sinó perquè ells necessitaven aquest canvi; aquesta llibertat, aquesta independència que les seves famílies potser no solucionaven per protegir-los. Una petitesa com pot ser anar al metge sense companyia per al meu amic va ser un pas gegantesc en la seva vida, sense parlar de poder entrar en un supermercat i comprar una fruita, perquè simplement li venia de gust.

Podria fer un llarg llistat de les coses positives a les quals poden accedir vivint en una residència: sortir a la nit, anar a un concert o amb amics a sopar... També et donen la facilitat, si això és possible, d'exercir diferents treballs, segons les teves habilitats, per tant, això suposa algun estalvi i, per conseqüència, una major autoestima de la persona. Fer cursets i estudiar el que et vingui de gust són dues de les moltes opcions a les quals optar.

Els meus amics coincideixen que acaben pertanyent a una gran família, ja que la convivència estableix vincles, a vegades extraordinaris. No obstant això, com en totes les convivències sorgeixen fissures que són difícils de suportar. La poca privacitat pot ser un dels pitjors factors per a l'adaptació, perquè en conviure amb un grup de persones és complicat trobar l'estabilitat i el moment per a estar en solitud o la fatalitat de perdre algun company per alguna mena de patologia. També m'expliquen que, en tenir habitació compartida, la intimitat és mínima i que a tenir un menú diari comú a vegades no és del tot satisfactori. Però tots diuen que s'aprèn a compartir, a tenir empatia cap als altres, a tenir un pensament més col·lectiu, cosa molt important en la societat en què vivim, en la qual l'ésser humà és cada vegada més individualista.

És important i necessari que existeixin aquestes institucions perquè les persones que es veuen en condicions familiars adverses o en completa solitud estiguin cuidades, en companyia i tenint una altra opció de vida.