Cinc afirmacions per un relat sobre la pau

Aquestes setmanes, marcades per la invasió i la guerra a Ucraïna, per ordres de Putin, m'han vingut a la memòria alguns textos clàssics per continuar afirmant la pau com un valor essencial i reiterar la denúncia de barbaritats tan absurdes com la destrucció de ciutats senceres, la mort de milers de ciutadans i el més gran exili massiu de dones i infants que s'ha viscut en els darrers cent anys a Europa. Em pregunto, en general, pel nostre relat sobre la pau davant tants crims de guerra i les tan tremendes conseqüències de les guerres existents en ple segle XXI a Burkina Faso, Congo, Iemen, Mali, Síria, Somàlia, Ucraïna...

Em centraré, només i a títol d'exemple, en la reflexió d'alguns clàssics: Esquil, Isòcrates, Plató i Kant. El llistat podríem allargar-lo molt més, però és suficient per al nostre propòsit: vindicar la importància i l'interès primordial de l'educació per la pau i cridar, de nou i ben alt: “No a la guerra!”.

Comencem per citar una tragèdia grega: Els perses, d'Esquil. Escrita el 492 a C., des de la perspectiva dels perdedors perses, relata les seqüeles de la batalla de Salamina, en la qual hi va participar personalment. En l'obra es descriu el desastre de la pèrdua de vides humanes: “l'Àsia sencera gemeix, privada dels seus homes”; “una boira vola sobre nosaltres: la nostra joventut ha estat aniquilada”, perquè “l'impetuós Jerjes havia buidat el continent, anant a Atenes en so de guerra”.

Aquella guerra va ser obra d'una ment malalta: “Jerjes, amb la ment insana ho ha manipulat tot, també les galeres”. La seva mare, vídua del gran Darío, després de qualificar la guerra com “una boja aventura” es preguntava: “No és veritat que el meu fill té la ment malalta?”. Esquil posa en l'Ombra de Darío l'afirmació: “Zeus està decidit a castigar els designis excessivament ambiciosos”. El cor acaba recitant uns versos en què afirma: “m'estremeixo al sentir tanta desgràcia i la que en el futur espera als bàrbars”. Jerjes, abans de sortir d'escena, diu d'ell mateix: “he estat la ruïna de la meva pàtria i del meu poble”.

Isòcrates, als seus 80 anys, escrivia el seu cèlebre Discurs sobre la pau, després de la desfeta de la naval grega davant del persa Artajerjes II i de la pau d'Antàlcides, que portà el nom de l'ambaixador espartà que va haver d'acceptar la pèrdua de moltes ciutats gregues a mans dels perses i l'autonomia —en realitat l'autarquia— per a altres polis. La “pau del rei” significà la renúncia expressa a tota voluntat d'hegemonia marítima atenenca, a tota forma de tendència de poder imperialista i posà en qüestió la idea mateixa de la unitat de la nació grega.

En una situació econòmica catastròfica, Isòcrates afirmava la necessitat de renunciar a “l'ambiciosa dominació d'Atenes sobre els mars”, i ho feia proclamant que “la dominació” i “l'expansió del poder” eren “la font de tots els mals de la història”. Calia tornar a la moral privada i pública. Les bones lleis, per si soles, no són capaces de fer millors als ciutadans ni a l'Estat. Només l'educació (la paideia) pot contrarestar i atenuar les influències perjudicials de l'ambició de poder (tan profundament arrelada a l'interior dels ciutadans) i l'única que, perdut l'imperi marítim, permetia defensar el que quedava dret de l'Atenes clàssica: l'afany de llibertat. Tanmateix, en el cas d'Isòcrates, la paradoxa estava servida: en la situació política de l'Atenes del seu temps “la renúncia a la tendència de poder” equivalia a “l'eliminació voluntària de l'única democràcia important que encara existia” (W. Kaeger Paideia).

La guerra demana una “nova ètica”, diria Plató a La República, condemnant l'ús de mercenaris a sou, que la majoria de vegades, eren insolents, lladres, gent irascible i ferotge i, en suma, bèsties irracionals; també eren descrits com individus sense escrúpols, sense arrels ciutadanes i gent sense pàtria (Lleis).

Tant per Isòcrates com per Plató, el problema de la guerra, en última instància, era de caràcter educatiu: la formació de ciutadans lliures, sense afany de poder sobre els altres, i d'Estats sense afany de dominació imperialista.

Finalment, per a E. Kant, filòsof de la Il·lustració, nascut a Könignsberg (l'actual Kaliningrado russa) “la raó pràctica-moral formula en nosaltres el seu repte irrevocable: no ha d'haver-hi guerra” (E. Kant Metafísica de las costumbres, 1797). Kant escrivia la seva obra La pau perpètua (1795) essent plenament conscient que aquella era “una idea irrealitzable”. Però, alhora, afirmava que la pau era un “imperatiu de la raó” i que s'havia de buscar la manera de fer real “un pactum pacis”, per a “acabar amb totes les guerres per sempre”. La pau, deia, “s'instaura” i “és una conquesta”.

En suma, quedem-nos amb cinc afirmacions que paga la pena de repetir en els nostres dies:

• Avui, més que mai, portar els pobles i les nacions a la destrucció de la guerra és cosa ments malaltes, cruels i perverses.
• El domini i l'afany de poder són la font dels mals de la història i de les guerres.
• La pau és un imperatiu moral de la raó pràctica: no hauria d'haver-hi guerres.
• La pau s'instaura, és un bé que cal conquerir, dia a dia.
• En darrera instància, la pau és un problema d'índole educativa: s'educa en i per a la pau, fomentant el respecte, rebutjant l'abús de poder i la dominació sobre els altres.