Cossos i desitjos des del marge

El desig, la bellesa, la capacitat d'agradar és una xutada d'adrenalina feta per a uns pocs, ja que aquest filtre no està fet per a totes. Ens fan creure que no som mereixedores d'amor i això es converteix en un important configurador del nostre autoconcepte i autoestima que fa que la nostra confiança s'estanqui o s'elevi de forma gairebé vertiginosa.

Hi ha una minoria amb la legitimitat social suficient per a decidir que cossos són bells i vàlids per a participar en el mercat de l'amor, la luxúria i el desig. Ens fan creure que els cossos grossos, amb pèls, amb cicatrius i estries, els cossos trans, amb diversitat funcional o negres, no encaixen en aquest sistema cisheteropatriarcal, binari i sexista. Estem marcats per petjades d'experiències viscudes que interaccionen en la nostra vida i que ens travessen.

Vasallo (2018) ens parla del desig, de la reciprocitat, del desig acció i de la conquesta. Exposa de manera molt encertada com el desig és un constructe social i autogestionat, ja que quan notem que algú ens desitja és quan sentim aquest desig també nosaltres. Hi ha cossos més desitjants socialment que uns altres, encara que sí que és cert, que en l'esfera privada tenim unes fantasies i uns fetitxes una mica diferents. Hi ha un desig ocult perquè existeixen fantasies que continuen estant molt castigades en l'esfera social i el tabú és major si ens acostem a sexe amb persones grosses, sexe amb madures molt madures, persones trans, persones amb diversitat funcional.

Hem de parar-nos a reflexionar sobre el desig i com ens permetem desitjar només a les persones que tenim permès desitjar. Que no són totes i que, si ho fem, serem penalitzades socialment i fins i tot titllades de perverses, de tipes rares. El desig va estretament relacionat amb els estereotips i amb allò que està de moda, amb el que socialment està ben vist, amb el que ens diuen que és bell i amb el que no ho és, amb el que ens diuen que és normal i amb el que no ho és, sobre aquesta necessitat de buscar un home amb èxit o una rossa explosiva, però després calladeta i submisa, una cara bonica que no molesti.

El desig i l'erotisme és aquest impuls, aquesta capacitat humana que determina les nostres maneres de relacionar-nos amb altres persones; llavors el desig és nostre del tot o ve condicionat per agents externs? Ens venen un format de bellesa i uns desitjos imposats pels mitjans de comunicació de masses, la pornografia, la publicitat, la indústria cultural, que són capaces de modelar gustos, crear necessitats i aspiracions que creiem com a pròpies, ja que no oblidem que el desig és una construcció cultural. Bé, no sols cultural, també social, política i econòmica que segons el context en el qual ens trobem configura la nostra manera de relacionar-nos, d'interaccionar, de caminar pel món al costat d'altres persones o de no fer-lo.

El desig genera també les seves normes, els seus tabús, els seus costums, les seves prohibicions heretades culturalment i que reproduïm i transmetem per onsevulla, encarregant-nos d'establir que és allò que està bé i el que no ho està, allò que és normal i el rar, l'altre.

Ens venen que el sa, el normal, el bo, el natural és una relació heterosexual, preferiblement de la mateixa edat, classe social i origen i en la qual totes dues persones han d'estar solteres. Tot això, travessat per l'amor romàntic que genera violències invisibles però també travessant totes aquelles fantasies i relacions eròtiques a través d'una moral catòlica, capitalista i patriarcal per a poder mantenir les mateixes estructures de poder i producció. Què passaria si poguéssim donar curs a tots els nostres apetits eròtics i tots aquells capritxos sexuals?

Òbviament, sempre emmarcats dins d'un context de consens mutu entre les persones que participin d’aquest intercanvi o moment a compartir. Continuaria funcionant la societat tal com la coneixem? És a dir, la gent continuaria anant a treballar i a realitzar els seus quefers habituals o estaria lliurada a la cerca del plaer, del coneixement sexual, de l'exploració de l'eròtica? Continuaríem respectant les jerarquies de poder? Continuaríem sent capital productiu vàlid i útil per a la societat capitalista? El caos s'apoderaria de nosaltres?

Els desitjos i la sexualitat de les persones amb diversitat funcional es troben moltes vegades en el marge, ja que, en moltes ocasions, se'ls assexualitza i se'ls infantilitza, es pensa que són persones no desitjants i per descomptat, no desitjades. La meva amiga J, persona amb diversitat funcional física, em va escriure un mail fa uns mesos sobre això, en el qual exposa la seva teoria gràfica:

1. Imagino que soc un estrany ou sobre un tamboret de tres potes, sent una pota el pensament, l'altre el sentiment i la tercera l'instint.
2. Llavors, el meu equilibri depèn que aquestes tres potes mesurin aproximadament el mateix, siguin llargues o curtes.
3. Pel que, si una de les tres potes mesuren massa menys que les altres dues, zas... El tamboret s'inclina fins a caure i acabo trencat. És que segueixo donant-li voltes a això que no passa res si renego del sexe, instint...

I és que alguns cossos són només consumits per a cardar, uns altres per a estimar i altres no es troben en el binarisme anterior perquè manquen de valor, de desig. Són cossos que en el imaginari social és troben al marge, marcats pel conflicte.