Política institucional entre canvis socials accelerats

Vivim en formacions socials que ja no es defineixen inequívocament per grans agregats uniformes de segments de la població, és a dir, per grups internament poc diferenciats; en el fet que les trajectòries personals, els estils de vida i les perspectives de futur dels seus integrants siguin similars com ho eren unes poques dècades enrere. Val a dir que el primer i més difós exemple de com grans segments típics de població s'anaven desagregant des del darrer terç del segle XX, fou el declivi de la classe obrera en tant que gran agregat social definit per condicions de vida força comunes. Prenguem en consideració que l'anàlisi de classes convencional donava compte de les relacions de desigualtat per blocs socials: s'ajustava al criteri de l'estandardització de condicions.

Ara, però, d'acord amb les formacions socials contemporànies, l'anàlisi interseccional pren volada. Ens diu que l'estructura de desigualtats respon a la confluència en termes de dominació d'un conjunt de categories biològiques, socials i culturals que es mouen entre les dimensions objectiva i subjectiva de les experiències de vida, tals com l'edat, el sexe i el gènere, l'ètnia i la nacionalitat, la classe, la discapacitat, entre altres possibles. Diferents persones poden acumular uns o altres riscos socials que les situïn en situacions d'exclusió o precarietat. I no tant perquè formin part d'un bloc social que contingui similars característiques, sinó perquè les seves mateixes particularitats personals expliquen el grau de dominació o discriminació que poden patir. Que quedi clar: els grups que comparteixen característiques existeixen. No som una societat d'individus solitaris, donat que no es coneixen societats compostes per persones soles. Ara bé, convé que retinguem la idea que el procés de diversificació i diferenciació socials, que és la pauta de canvi en les nostres societats, es desenvolupa prenent més atenció sobre la persona que no al seu grup potencial de referència. D'aquí que els termes diversificació, diferenciació i individualització conformin una triada indestriable.

Si, estructuralment parlant, aquesta triada es desenvolupa entre relacions de poder que sostenen desigualtats lacerants de les possibilitats vitals d'importants segments de la població, llavors la resposta de la política democràtica enfront aquest context també es veu impel·lida a atendre un ventall de particularitats materialitzades en categories socials més fragmentades, que s'expressen en multitud d'històries de vida que s'allunyen de les pautes d'estandardització dels grans grups de població. Conseqüentment, no és un judici de valor que l'antiga concepció imperativa del procés polític i el disseny i implementació de polítiques públiques pensades per a grans agregats socials sigui disfuncional en societats com la nostra: és un fet. En canvi, sí que és una orientació de valor que en aquestes circumstàncies la política institucional segueixi el propòsit de millorar la capacitat d'organització en un territori determinat, tot reorientant les polítiques i la gestió pública de l'esquema imperatiu a la capacitat de cooperació i coordinació amb la societat civil i les xarxes comunitàries inscrites en el territori. És clar que això en darrera instància dependrà de la voluntat democràtica dels governs i, molt particularment, de la capacitat de la iniciativa civil per pressionar-los en aquesta direcció, tot fent que les polítiques públiques siguin el producte d'un feix d'influències, confrontacions i consensos subjectes a una contínua revisió.

Segons això, el vessant relacional de la política institucional haurà d'establir canals de participació amb tota mena d'agents socials per a la consecució d'objectius; conjugar les dimensions representativa, deliberativa i participativa característiques del procés democràtic, alhora que caldrà que sigui capaç d'exercir lideratge: l'habilitat per prendre decisions, actuar i assumir la responsabilitat pública de l'actuació. Les condicions de l'entorn porten a actuar seguint aquests preceptes, donat que la complexitat contextual es defineix per la característica de l'elasticitat de les demandes socials i la reconfiguració conceptual de problemes a enfrontar. Per entendre'ns, no és el mateix considerar que algú no té sostre a afirmar que no disposa de llar. Tampoc ho és que una persona tingui la consideració de disminuïda a què se la concebi com a ciutadana amb unes particularitats funcionals. Arribar a disposar d'una llar comporta un conjunt divers i sofisticat de polítiques públiques i serveis destinats a procurar que qui es troba al carrer, o gairebé, obtingui la possibilitat de viure dignament. No es tracta només de procurar-li un sostre, que molt bé podria ser un alberg o una pensió. De la mateixa manera, pensar les persones amb discapacitat des de la perspectiva dels drets universals de ciutadania, porta a desenvolupar polítiques per a una vida autònoma i d'intervenció urbana a gran escala que afavoreixin la plena inclusió en societat d'aquells que presenten particularitats funcionals, siguin sensorials, mentals, físiques o psíquiques. Lluny queda l'esquematisme arbitrari de lliurar a les famílies tota la cura d'aquestes persones, o bé oferir poca cosa més que el recurs públic per a la seva institucionalització.

Aquests exemples ens duen a comprendre que la implicació d'una gran diversitat d'actors en l'acció social és un repte polític i de gestió pública de gran magnitud. Perquè en un escenari de diversificació dels problemes i reptes socials no és possible concebre la política institucional com si fos omniscient i omnipotent. Ara, més que mai, governar comporta assumir el pluralisme, el conflicte i la diversitat en tant que elements consubstancials d'un procés polític que arriba a consensos no tant per consentiment com per convicció. Per aquest motiu, en aquestes condicions els procediments de la política institucional han d'adquirir més capacitat relacional que d'execució imperativa. I, per tant, la principal funció de l'autoritat política democràtica és ser un nòdul dinamitzador estratègic de l'organització social, donat que ha de ser ponent d'estratègia política i alhora garant de responsabilitat pública en un marc entrecreuat de relacions amb la societat civil, les xarxes comunitàries, les diferents posicions de poder i les pautes continuades de canvi social que s'expressen i es materialitzen en noves condicions de vida.