Atrapats entre la precarietat i el compromís social

“I tu, per què estàs aquí, pels diners o per ajudar els nois?”. Segur que aquesta pregunta l’heu sentit algun cop. O més d’un. Es tracta d’una qüestió que sempre aconsegueix incomodar-nos...

Hem d’anar amb compte perquè aquesta pregunta busca reduir la nostra motivació laboral a només dues opcions. I és clar que així formulada, es tracta d’un fals dilema. Cosa habitual en el debat de les condicions salarials del tercer sector social. Es restringeixen les alternatives possibles i es planteja una disjuntiva molt útil per al joc argumentatiu. Sobretot quan busca sotmetre l’altre i negar-li més opcions.

El treball és una activitat humana, forma part de la cultura. Els animals no treballen. Per això, l’elecció de la feina conté, entre altres, aspectes que tenen a veure amb la construcció de la identitat i l’acceptació del grup. Articulant la qüestió individual amb la social. Es parla de vocació. En una gran quantitat de casos, almenys en la meva experiència, la vocació dels estudiants i dels professionals del tercer sector té alguna cosa a veure amb el compromís per a la transformació social. De lluita contra la injustícia.

La lògica mercantil del mercat de treball s’ha encarregat de convertir aquesta vocació en rebaixes de les condicions laborals. Oferint possibilitats de realització en el compromís social a canvi de rebaixar les expectatives. És a dir, aprofita la nostra vocació per treure’n rendiment econòmic. Converteix el nostre compromís social en quelcom que ens salva i que ens condemna. Ens salva perquè dona l’oportunitat de treballar en relació amb l’ideal propi. Donant sentit a la nostra feina. Però també ens condemna perquè ho ha de fer en condicions precaritzades (de salari, de continuïtat, d’horaris...).

Podem dir que un dels fets diferencial de la precarització del tercer sector és que està relacionada amb aquesta trampa que ofereix com a contrapartida la possibilitat de construir una identitat laboral amb els ideals de canvi social. Potser sí que les condicions no seran molt bones, però ens permetrà donar resposta a qüestions de la meva pròpia identitat, del sentit de treballar: qui vull ser? De què formo part? Amb qui m’identifico?

Però en aquest marc d’aprofitament mercantil del compromís social no només es troben atrapades les persones treballadores. També algunes organitzacions del tercer sector fan una apropiació de la maquinària del compromís social des de la lògica productiva. Per reduir els salaris o bé per impulsar determinats projectes amb la justificació que si no és així, aquell programa o servei no es realitzaria. I en sortirien perjudicades les persones usuàries a qui s’adreça.

Es tracta d’un problema de sector: immobilitzats entre la precarietat i el compromís social. Potser el primer pas per capgirar-ho és preguntar-nos per què ens atrapa.