Estiu ardent, foc arreu, tardor en brases i cendres

No sé si tothom és conscient de la situació excepcional que estem vivint i patint. “Històrica”, com agrada dir als polítics als auditoris. M’agradaria equivocar-me i poder rectificar el pronòstic, però per a tal cosa caldria corregir el diagnòstic i no veig a la ciutadania massa per la labor. No anem bé. Anem fatal i si, com sembla, pensen insistir i perseverar en les mateixes polítiques i capteniments com els que estan en curs, serà difícil —impossible— esperar un resultat diferent i millor.

Cal fer un llistat de temes d’alta preocupació? Perquè una societat no pot ni tan sols aspirar a ser saludable quan tants determinants, i tan gruixuts, estan en flames. CRISIS en majúscules en tants aspectes transcendents. Crisi econòmica, pobresa, inflació, pèrdua de valor adquisitiu. Crisi climàtica, onades de calor, sequera, incendis arreu fins que la tardor passi la factura de rebot amb les “gotes fredes” que arrasin el que quedi. Crisi energètica, carburants, gas. Crisi alimentària i de valors, amb legislacions retrògrades i populistes extremes. Crisi política, institucional i democràtica. Crisi bèl·lica, ja que ens han ficat a una Guerra perfectament planificada que farà rics als imperis i armamentistes experts creadors de conflictes i que suposa un altíssim risc d’hecatombe nuclear, química, global. Sense pau no hi ha sortida.

Els mitjans del sistema ens porten la mirada cap a altres escenaris més suportables, amables, gratificants, d’escapada estival qui pugui. Tanmateix, la crua realitat ens colpeja per tot arreu. Hi ha qui em dirà que també s’han fet accions polítiques puntuals d’innegable valor de progrés, o com a mínim de resposta a la tragèdia global. Que podria ser molt pitjor si continuen ascendint al poder forces reaccionàries, ultradretanes, populistes i del capitalisme més ferotge. Cert. Però és evident que no és suficient. Aquest preliminar del quadre de text en fons obscur és necessària perquè no poden continuar enganyant-nos de forma permanent i alienant.

I ara sí que entrem en l’anàlisi de salut i sanitat. Immersos a la setena onada de Covid-19, aquella que les autoritats decretaven superada (’gripalitzada’) fa només unes setmanes i de declarar administrativament la fi de la pandèmia. Astorats, veiem com es manega altre cop el “mercat” de les vacunes, encara que no siguin útils per la soca BA.5 òmicron, i com preparen a tota velocitat el mercat per la nova versió competent front un virus mutant i més competent encara que passarà a ser substituït per un de nou, sigui dels micos, o dels ramats d’ovelles, que amb totes dues espècies tenim moltes similituds.

El més sagnant, però, és que la sanitat, en especial la pública, i la salut, en conseqüència, han superat totes les línies d’alarma i som instal·lats en un veritable caos de des-assistència sanitària. Manquen treballadores (metges, infermeria i tot l’equip), no se’n graduen suficients, no s’incorporen a la primària que és la més afectada i clau del sistema, marxen a la recerca de millors condicions laborals (no sols salaris dignes, que també), un 20% dels professionals en actiu es jubilaran a cinc anys vista, moltes estan de baixa per estrès, infectades o en vacances legítimes i necessàries. Un creixent percentatge de facultatius de procedència forana —extracomunitaris— treballen en precari i amb condicions pròpies de l’explotació laboral... fins que també marxin més amunt. I seguiran les ràtios més baixes d’Europa de metges i infermers per habitants. I el 60% de treballadors i treballadores de l’ICS continuarà sent “interins”.

Les malalties i patiments de caràcter mental són ja una plaga i no es poden “inventar” professionals per atendre-les. Una contractació de 150 psicòlegs (no clínics) són un trist remei pal·liatiu. Mentre les condicions de vida i treball són cada dia més penoses, les circumstàncies causants de tants patiments no es resoldran amb més pastilles, sinó amb més equips sanitaris, més polítiques socials i salutíferes.

Llistes d’espera definitivament de desesperança, amb serveis tancats o sota mínims, barrera d’incomunicació presencial, tècnics administratius manegant criteris mèdics i ara amb una vella perversió patològica d’escarni a la ciutadania: les reprogramacions per a qualsevol cita, prova o consulta. Després d’esgotar els mesos fixats d’entrada i poc abans de la data es rep una trucada o missatge en línia dient que per la situació es canvia la data de convocatòria unes quantes setmanes o mesos més enllà. I a més amb l’ocurrent sistema que no es comptabilitzi l’ajornament com a més espera sinó en la mateixa original. Com en saben de fer anar estadístiques, enquestes de satisfacció i departaments d’“atenció” al client, perdó usuari.

I continuarem fent anar els pressupostos de trilers amb interpretacions i dedicacions particulars incloses o excloses. El més cert és que seguim un finançament lamentable. El Departament de Salut va rebre 9.700 milions d’euros el darrer any (amb un parèntesi “Covid–exprés” d’1,500 altres). La xifra era el 2008 de 9.096 milions! Fa catorze anys! Amb tots els encariments i retallades perpetrades. Un infrafinançament que ens situa a la cua de les comunitats autònomes i a l’Estat espanyol a la cua de la UE. Amb la cruel paradoxa que el sector privat i el negoci de la sanitat creix contínuament, fent bo allò que com pitjor assistència pública més pòlisses privades. I més concerts, externalitzacions i més negocis.

I amb tot això i més encara, veiem les “masses” exaltades en festes d’escapament, en fugides addictives, en competitivitat a sang i supervivència. Més resignats, més paralitzats, més rendits i vençuts, més desesperançats i sense motius per la revolta que canviï principis i valors que ja no són “principis ni valors”, però finals i mercats.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article