Afers públics

Afirmava la politòloga Hannah Arendt que “qui no s’interessa pels afers públics, haurà de conformar-se amb el fet que altres decidiran sense tenir-lo en compte”. Tot i no ser una disciplina nova, parlem de segles d’història, sí que estem davant una realitat que cada cop agafa més força i protagonisme. Els afers públics engloben el conjunt de processos i estratègies que duen a terme grups organitzats per defensar els seus interessos i exercir influència en la presa de decisions sobre lleis o polítiques públiques.

Simplificant molt, estaríem parlant del que habitualment es coneix com a incidència política o lobby. Aquest darrer terme adquireix molts cops una connotació negativa, provocada per l’ús poc transparent i deshonest per part d’alguns individus i grups del que hauria de ser la legítima influència en els poders públics. D’aquesta manera, provoquen una percepció errònia de la relació entre administracions públiques i societat. Ben al contrari, cal recordar que la societat civil i la iniciativa social oblida sovint que tan legítima és l’aspiració dels partits a ostentar el poder com la de les organitzacions i els grups d’interès per influir en ell. És una acció profundament democràtica que reforça el procés polític.

La major part dels sistemes democràtics es fonamenten en la representació i es complementen, com a element de millora, en diferents formes de participació, més o menys directa. És aquí on caldria reforçar el diàleg entre l’àmbit públic i el privat per garantir la qualitat de la presa de decisions. Aquest diàleg, o la pràctica del que anomenem afers públics es fonamenta, entre d’altres, sobre dos pilars principals: estratègia i comunicació.

Pel que fa a l’estratègia, qualsevol organització, entitat o empresa que vulgui garantir l’èxit de l’impacte de la seva intervenció en l’espai públic, sigui directament o amb la col·laboració de professionals externes, haurà de tenir clarament definits els objectius, revisar permanent les decisions tàctiques, controlar l’eficàcia de les tasques diàries i reduir els ric d’error. Massa sovint, especialment en el sector de l’economia social i el tercer sector es desenvolupa una tasca ingent d’incidència pel que fa a hores i esforços dedicats i recursos invertits, sense que la valoració dels resultats obtinguts doni les respostes esperades. Cal en aquest sentit revisar l’eficiència de les accions.

Complementàriament, el discurs és clau per aconseguir incloure el nostre relat en el debat públic. Això vol dir proposar solucions, alternatives i nous models. En el cas del sector social, tot i que aquests darrers anys s’ha començat a entendre la importància de la comunicació com a part de l’estratègia, queda un llarg camí per fer. Us sona allò de fer servir conceptes que només entenem els quatre del sector? Frank Luntz estableix al seu llibre “Words that work” una de les regles bàsiques de la comunicació: “no és el que dius, és el que escolten”. Sovint oblidem la importància d’adaptar el missatge al públic al qual ens dirigim i fem servir el mateix per a tots.

Es tractaria doncs de posar sobre la taula propostes que afavoreixin un canvi de mirada en la relació entre les administracions públiques, les empreses i les entitats socials, passant de l’interès legítim de cadascuna de les parts a una cocreació real de solucions i respostes per generar polítiques públiques innovadores i transformadores. Aquest canvi hauria de conduir a la generació d’un nou paradigma que pot esdevenir la base i model per resoldre problemes i avançar en el coneixement. No es tracta només d’influir en una decisió, sinó que totes les parts siguin escoltades en el procés d’aquesta presa de decisió per garantir l’equilibri.

Cal assenyalar la possibilitat de treballar de manera bidireccional. No només es tracta de la tasca d’incidència que poden fer les entitats i empreses amb els poders públics; també fora bo oferir a les administracions públiques propostes que permetin incrementar el seu coneixement dels actors socials i empresarials i millorar la manera de relacionar-s’hi. És el que podríem anomenar lobby invers.

Des de propostes radicalment democràtiques i transparents, cal avançar doncs cap a la definició d’un lobby social que permeti la participació al procés de presa de decisions públiques de les diferents veus, millori la interlocució del govern amb els representants de la societat civil, faciliti la presa de decisions a partir d’evidències i aprofundeixi en sistemes de rendició de comptes i de càlcul de l’impacte de les polítiques públiques. Com més informació i comprensió tingui el decisor sobre un assumpte, menys recel tindrà per regular-hi i més qualitat tindrà la regulació resultant. En un entorn competitiu, aquelles organitzacions que vulguin veure incrementats els seus recursos i la seva influència hauran de ser capaços de mesurar què aporten.

Subscriu-te al butlletí de Social.cat per rebre les últimes novetats al teu correu.


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article