“D’avont bufa es vent?” Sensellarisme i prevenció

Una persona en situació de sense sostre és una persona en situació de sense llar? Sí, sense cap mena de dubte.

Una persona en situació de sense llar és una persona en situació de sense sostre? Pot ser que sí, pot ser que no.

Una família que malviu en un infrahabitatge és una família sense llar? Clar! Més concretament, en situació d’exclusió residencial.

Una dona que treballa esclavitzada com a cuidadora familiar, interna 24 hores i cobrant 600 euros al mes és una persona sense llar? Sí, tornem a trobar-nos davant una situació d’exclusió residencial.

Una persona que pernocta en un centre temporal de primera acollida i es veu obligada a passar tot el dia al ras, és una persona sense llar? Sí. I sense sostre? També.

Veiem... posem “llum a la foscor”.

La Federació Europea d’Organitzacions Nacionals que treballen amb Persones sense Llar (FEANTSA) el 2005 va desenvolupar les categories ETHOS (European Typology on Homelessness and housing exclusion), per tal de tenir un marc conceptual comú sobre quines situacions són considerades sensellarisme i per establir-ne una classificació. En l’àmbit europeu és una eina que utilitzem per unificar criteris, per assegurar-nos que tots parlem del mateix. Es basa en quatre grans categories (aquí les anomenarem A, B, C i D, per no portar a confusió) subdividides en 13 situacions diferents, que van de la privació més severa del dret a l’habitatge (Ethos 1) fins a la que menys (Ethos 13). Les situacions englobades en el bloc A les considerem “sense sostre”, en el B “sense habitatge”, en el C “Habitatge insegur” i el D “Habitatge inadequat”.

Serveix aquesta classificació per lluitar de manera directa sobre les persones afectades pel fenomen?, penso que no; serveix per lluitar de manera indirecta sobre el fenomen? I tant!

És que si només ens dediquem a lluitar per erradicar les situacions més severes de sensellarisme (categoria Ethos A: les persones que fan vida a l’espai públic i/o pernocten en ell), serà llavors com aquell hàmster que roda i roda dins la roda que roda i mai arriba a cap destí. Anirem “tapant” allò que ens molesta a la vista, allò que fa lleig, allò evident, aquell mobiliari urbà-humà que fa plorar a la ciutat... però amigues, serà una solució temporal. Hem d’anar a l’arrel de tot plegat. Si no, hi haurà un constant degoteig de persones que, estant prèviament en altres situacions de sensellarisme no tan “extremes” ni visibles (categories ETHOS B, C i D, feu el favor de mirar-vos l’enllaç anterior) saltaran en qualsevol moment a la A; per no parlar que, evidentment, si centrem la lluita al carrer i a les situacions més extremes oblidarem clarament les dones i l’anomenat “sensellarisme ocult”, o com es defineix també, “darrere de la porta”. Com menys visible és la situació de sensellarisme, més dones hi apareixen. Ampliem la mirada, per favor. Totes les lluites són necessàries, són complementàries, soles no porten enlloc.

Amb això vull deixar clar que és més que necessari gestionar el sensellarisme, que per sort des del món social ens estem especialitzant i hi ha una clara evolució en la manera d’enfocar el fenomen (perspectiva de drets). Però no ens podem quedar només en això.

I és que, companyes, com sempre, oblidem la prevenció. Som un país que, un cop incendiades i destruïdes milers d’hectàrees de bosc, pensa què hauríem d’haver fet perquè no passés. Doncs amb el sensellarisme igual. Veiem una família amb infants al carrer i correm a buscar una pensió temporal (que, a més, quasi no n’hi ha, ja que avui en dia tot són hostels massificats per turistes) i pensem i maleïm al cel que això no pot ser, que quina injustícia, que com enyorem les pensions Tarrasón, Lirio, que bla, bla, bla... però realment hem lluitat per oferir un context/entorn perquè això no arribi a passar? Hem influït en l’estructura/sistema? Ja ens ho preguntaven Lo Petit Comitè l’any 2016: “I què fas tu, per vèncer al piròman d’aquest iglú?, I què fas tu? Distreure’t”.

Els serveis socials som la darrera xarxa de seguretat per evitar que les persones caiguem al buit, però com ja és costum des d’altres àrees (laboral, econòmica, immobiliària, llei d’estrangeria, etc...) no fan res perquè això no passi. Culpar sempre als serveis socials és molt (massa) fàcil; però gent, som el dic de contenció de tots els mals, no pas la solució definitiva! Que no tothom de l’àmbit som angelets i Tereses de Calcuta ja ho sabem, però d’aquí a ser les culpables d’un sistema en fallida n’hi va un bon tros.

Gestionar les formes més severes de sensellarisme?, just, necessari i urgent. Les menys severes? Just, necessari i urgent. Lluitar per erradicar–lo? Just, important... i cada vegada també més urgent. I només actuant des de tots els angles podrem fer front a aquesta xacra del sistema, i així deixarem a les nostres filles i fills un món més just i amigable on es respecti el dret a tenir una llar.

A l’illa de Menorca, cada matí moltes persones es pregunten “d’avont bufa es vent”?, per saber a quines platges i costes han d’anar, si a les del nord o a les del sud. Tant de bo més gent ens preguntéssim i qüestionéssim d’on bufen els vents del sensellarisme.