Ser diferent, és ser algú

“No hay nadie que no pueda ser salvado. Solo hay personas que dejan de intentarlo”.   Almendra de Won- Pyung Sohn, 2020).

“—Abuela, ¿por qué dicen todos que soy raro? (...). —Será porque eres especial. La gente no soporta a los que son diferentes. ¡Ay, mi hermoso monstruito!”. (Almendra, de Won Pyung Sohn (2020)

“A veces ser corriente es lo más complicado”. (Almendra de Won-Pyung Sohn (2020)

Acompanyar, sentir-se acompanyat, voler acompanyar és una tasca difícil que demana molt de la persona, de la seva ànima i del seu ser. Acompanyar no és fàcil, ja que requereix paraules com sostenir, respecte, silenci, pausa, empatia i el difícil art de comprendre i poder dir sense fer mal, sense ferir: ser assertiu. Hi ha moments concrets, contextos i situacions que el fet d’acompanyar no ha estat ni és fàcil. Situacions donades en l’àmbit escolar, hospitalari, residencial i d’altres on la feina és estar al costat de les persones que hi viuen i conviuen en aquestes institucions, siguin unes hores o una vida.

Circumstàncies, moments, que poden ser difícils i on cal veure i acceptar a la persona que tenim davant i no els seus actes. A la persona que conviu amb la seva història de vida i no amb els actes que demostren el seu malestar per aquest pes vital que tots i totes tenim, i que en algunes persones, pesen més que d’altres o deixen que aquest pes lideri la seva vida i els seus actes. I, en aquests moments, observem la diferència, allò que no ens pertany i que la societat, la cultura i el context històric del moment, etiquetarà com a diferent, com estrany i es farà la pregunta de difícil resposta i repetitiva: I ara, què fem?

La diferència crea malestar, sigui per bé o malament. La diferència remarca que existeix un món homogeni que tendeix a ocultar-la i que té les seves pròpies normes, on la gent diferent, no entra en els seus “arquetips” de comportament. Aquesta diferència crea, inexplicablement, una barrera, una frontera per poder ser acceptada, tant en el sentit positiu del ser o sentir-se diferent com la negativa i que, socialment i culturalment, et mostra i t’ensenya els diferents elements de comunicació que la nostra societat posseeix per mostrar i manipular aquesta diferència. I, que en certs moments, portem a les nostres institucions d’acompanyament a les persones.

Ser diferent, és ser algú. Una persona amb una vida a l’esquena i una altra per endavant que prendrà decisions que el portarà a conèixer altres persones o institucions diferents de les que actualment els acull. Ser diferent és una persona que es mostra crítica o a disgust en un sistema més que acceptat i canviant. Un sistema que se’l menja per la rapidesa amb la qual es mou i que no sap com respondre o com actuar. Ser diferent és sentir-se rebutjat o, simplement, que no pertanys a aquest moment i context en el qual vius, ja sigui per un passat ancorat en traumes viscuts o per la necessitat de potenciar aquesta diferència per ser reconegut, reconeguda per una societat que no els veu, que no els sent i que només perceben les accions que realitzen.

Ser diferent és lluitar per trobar el teu espai en un món que no et vol o es vol aprofitar de les teves habilitats i mancances per justificar les seves accions i etiquetatges. Ser diferent és voler ser algú, en un món que no et deixa ser-lo. Ser vida i arribar a ser persona és la lluita de tots aquells que són i se’ls considera diferents. Aquells que es miren des de les diferents etiquetes que aquest món que ens envolta i que hem acceptat, els hi posa i, que de tant en tant, canviem o surten en els mitjans de manipulació i comunicació que ens envolta. Etiquetes com salut mental, tutelats i extutelats, menas o menors no acompanyats, migrants,.. Però com també educadors i educadores socials, psicòlegs, pedagogs, treballadors socials, infermers i infermeres, professors i rofessores,... Que etiqueten a persones que acompanyen, a persones com a fita universal amb les diferents mirades que li dona la seva formació i, també, vocació.

Per què no som conscients que aquestes diferències ens enriqueixen? Per què no volem deixar les etiquetes per activitats, per actituds i no reconeixem a les persones i a les seves diferents mirades que ens complementa? Per què ens nodrim de parlar de treballar en xarxa, quan no ho fem com caldria fer-ho? Per què parlem de participació quan només deixem que es converteixi en consulta i en una oportunitat de queixa, sense cap altre sentit que la mirada de diferents adults? Com és possible que no respectem la diversitat vital i cultural de la vida i d’aquest món que ens ha tocat viure i només valorem allò individual i la facilitat de propaganda d’una imatge o la rapidesa de difusió dels comentaris o de les xarxes socials, inventant o recreant “logros”?

Com és possible que ens hàgim oblidat de ser persones, de sentir-nos persones, que ens vegin i veure com i a persones i, a canvi, continuem valorant-nos per allò que fem, allò que publiquem i diem, de forma individual. La vida és respecte, convivència i, per sobre de tot, senitr-se vida, persona, algú, per molt diferent que cadascú sigui. Veure’ns i sentir-nos vistos, és el millor regal que la vida ens dona a les persones, a part, de formar part activa d’ella. La vida és viure i sentir-se acompanyat. Com la vida és acompanyar i sentir el dol d’una pèrdua. La vida és el simple reconeixement de viure-la, sent vida, persona i algú.