Del diagnòstic a l’essència

Per començar amb el tema d’avui hem buscat la definició del Trastorn d’Espectre Autista (TEA) al Manual Diagnòstic i Estadístic dels Trastorns Mentals (DSM-5). De forma molt resumida apareix que el TEA es caracteritza per deficiències persistents en la comunicació social i en la interacció social en diversos contextos, a més de la presència de patrons restrictius i repetitius de comportaments, interessos o activitats.

No obstant això, lluny d’oferir la nostra visió sobre el manual anomenat ni centrar-nos en l’autisme escollit com a exemple, la nostra intenció s’adreça a revisar, des d’un punt de vista crític, com ens condiciona la presència d’un diagnòstic a l’hora d’interactuar amb la persona que el carrega.

Som conscients que la definició d’un diagnòstic pot aportar certa informació que pot ajudar a ubicar-se i a disminuir la sensació d’incertesa. El fet de posar-li un nom a les característiques de la situació que s’està experimentant, pot permetre definir-la. Malgrat això, aquesta informació no ens deixa indiferents i pot condicionar la manera de conviure en relació amb el diagnòstic, amb un mateix, amb els altres i amb el món.

En el cas de les persones diagnosticades amb TEA, per exemple, aquestes “deficiències” descrites anteriorment podrien influir a l’hora d’acceptar o no les característiques imposades per una etiqueta; a l’hora de crear la mateixa imatge; a l’hora d’actuar en funció de les expectatives socials externes, etc.

Segons el nostre punt de vista, cal tenir en compte que els diagnòstics resulten de diversos ítems estandarditzats, oblidant les particularitats de cadascú i oferint una visió parcial d’aquell individu. Si ens quedem únicament amb el diagnòstic com a informació, estem desestimant la possibilitat de conèixer i descobrir a la persona en la seva totalitat.

Respectant les diferències i diversitat de tothom, us convidem a deixar una mica de banda els prejudicis, les etiquetes, les connotacions... per no actuar d’una manera limitada, condicionada o incorrecta que ens deixi sense arribar a descobrir l’essència de cadascú.