En marxa frívola i suïcida cap al desastre. Què ens estem deixant fer?

Canvis i involucions. Tot belluga. Unes setmanes de moviments frenètics, amb notícies i novetats apilonades, i a quina pitjor o més inquietant. Tot va ràpid i a malament. On s’havia vist que un país com Regne Unit passés en pocs dies de tenir reina a rei, i una primera ministra, Liz Truss, que durés exactament quaranta-quatre dies? Observacions històriques per obrir boca.

Continuar movent-nos enrere. En unes dimensions que superen allò que les nostres capacitats resilients poden reciclar i que estan generant un esclat altre cop epidèmic de patiment mental, amb clars símptomes brutal d’angoixes i de depressions reactives. Situem en una dimensió més propera i pragmàtica alguns elements menors que, no pas mancats d’importància, enrareixen encara una més l’atmosfera.

Pressupostos. Immediatament la confecció, presentació i aprovació, o no, de pressupostos. “Aquí, més allà, et encore plus loin”. Aquesta assignatura cabdal per una futura gestió-acció factible es ventila en pocs dies dins un magma d’encreuaments, compensacions, mals menors, jocs de mans per sota taula, perspectives de projecció política, vostès ho saben. Els drets socials convertits en realitat, la cobertura digna a què aspirem des de i per serveis públics i temes vitals com la salut, l’educació, l’atenció social o a la dependència, es juguen en bona part el seu futurible en aquestes negociacions. Especialment complexes, pels mandats de la UE, pels compromisos estratègics i militars de l’OTAN, els equilibris interautonòmics, les pugnes entre partits, però també entre lobbys, entre interessos molt patents i sovint no tant.

Ferum electoral. Constatem la proximitat –relativa, però implacable– d’eleccions, que seran municipals a casa nostra pel maig vinent, i autonòmiques a la majoria de l’Estat, malgrat que la inestabilitat a Catalunya i la incertesa present no permeten descartar-ne tampoc aquí. Ni tan sols generals a Espanya. En aquests acostaments de posicions comencen a aparèixer estranys capteniments. És el temps preliminar just i habitual per a preparar candidatures (llegiu noms de candidats), així com per jugades tàctiques de fílies i fòbies en la intimitat de les organitzacions o dins les administracions amb perspectives d’algun o altre èxit.

Nou govern, o “semi-govern”, nous consellers/es, entre els qualsel de salut Manel Balcells, de conegut currículum que se’ns presenta amb una prioritat com a poc inquietant: Preservar el sistema “català”. ¿De quin sistema ens parla? Del pujolisme o de l’Artur Mas–Boi Ruiz, de la sociovergència, de l’esclat de totes les mixtures de concerts i externalitzacions, del mantra de col·laboració–parasitació d’allò públic a privat, de les retallades i les polítiques ultraliberals en curs, de la mercantilització del sector, de…?

Crisi rere crisi que es retroalimenten: economia, pobresa, clima, energia, guerra/es!, sanitat, en fi, salut! Una mena de sintonia simfònica patètica!

Espurnes d’esperança i mobilització. Un parell de mostres punyents. La gran manifestació de Marea Pensionista amb suport de moviments socials a Madrid al 15-O situant les reivindicacions fonamentals al respecte. O una 3a Assemblea general de Marea Blanca de Catalunya on es van dir coses clares i entenedores.

I ara la/les guerres per tancar el rosari de desventures, impossible ignorarelfet colpidor que “estem en guerra” –amb nosaltres inclosos– ficats sense preguntar-ho, i amb unes conseqüències ja molt greus arreu, especialment a Europa, també a Llatinoamèrica, a Àfrica, també a Espanya, també a Catalunya. Una constatació d’un imparable camí cap al suïcidi global cap a una escalada bèl·lica que ja acarona la guerra nuclear. I no són paranoies que són plans i projectes de paranoics que sostenen que cal guanyar guerres i omplir calaixos de beneficis i de poder, encara que matin la vida al planeta.

Sona a disbarat. És un disbarat, però som instal·lats dins la distopia i em sorprèn la cega capacitat per obviar el tema en aquesta dimensió (i recrear-se en la batalla mediàtica de cada dia). No s’està parlant de pau, no es conrea una majoria social activa pel desarmament. Ens fan mirar cap a un altre costat. No serem coherents ni capaços d’enfrontar el drama present i la tragèdia futura si no ens determinem per canviar i fer canviar polítiques i polítics. O ambdues coses i amb urgència. Salut!