Idees socials per les alcaldies del 2023

En sis mesos estarem triant alcaldies, o el que és més exacte, el maig de 2023 estarem votant en les eleccions municipals i elegint regidores i regidors. Després ja veurem com els pactes i les sumes de vots dels municipis faciliten alcaldies i els governs supralocals (diputacions, consells comarcals, AMB...).

Les eleccions municipals són, per mi, les eleccions políticament més interessants. Són les eleccions on, de cop, et pots trobar a la teva veïna i al teu veí de candidata en una llista, de regidora o, fins i tot, d’alcaldessa.

També són les eleccions on més diversitat de programes i de propostes electorals et pots trobar. I també són unes eleccions on fàcilment ens trobem a “alcaldables” fent propostes de polítiques socials municipals d’allò més “innovadores” sense por al ridícul o que de cop ens poden fer endarrerir als serveis socials dues dècades.

Per això, per si per casualitat, tenim alguna persona lectora que preveu ser candidata a regidora, o tenim algú que coneix a algú que vol ser candidat o candidata a les municipals, em permeto la llicència de fer alguns suggeriments pels seus processos d’elaboració de programes i propostes.

Escoltar a professionals i població afectada. Candidates i candidats, escoltin les persones professionals dels equips dels ajuntaments i també escoltin a les entitats que treballen amb la vulnerabilitat social i, si poden, parlin també amb les persones que la pateixen. Però no parteixin només dels diagnòstics socials o de la valoració dels serveis socials que fa la població en general o una entitat concreta; sigui Càritas del seu poble o la PAH, per basar les seves propostes socials. Ningú coneix millor la realitat social d’un municipi que els equips socials municipals que hi treballen.

Invenció versus innovació. Els serveis socials de molts municipis de Catalunya necessitem una profunda actualització. Necessitem modernitzar, endreçar, reforçar, ampliar i reorientar els serveis socials municipals perquè esdevinguin uns veritables serveis d’atenció a les persones, perquè tinguin una actuació molt més interseccional, una funció molt més d’acompanyament a la ciutadania davant les noves necessitats socials i molt més empoderadora de la comunitat. No necessitem que es facin invents amb els serveis socials. Compte amb propostes que poden ser molt “populars” perquè semblen molt de sentit comú i que van a l’arrel dels problemes social, però que després acaben essent “Assistencialisme 5.0” o directament reforcen encara més els eixos de desigualtats o les situacions de vulnerabilitat que es pretenen canviar. No proposin més menjadors socials si us plau.

Competències i incumbències. Potser també tenim entre les persones lectores a alguna interventora o tresorera municipal. En qualsevol cas és important recordar que l’administració local té competències clares i obligatòries en política social, i que aquestes competències les recull l’Estatut de Catalunya, la Llei de bases de règim local i les diverses lleis de serveis socials. Alhora, és rellevant recordar que els ajuntaments no tenen competències exclusives en serveis socials. Per això, abans de fer una proposta en política social cal preguntar-se: Això no serà competència de la Generalitat, no?

No vull dir que no es facin propostes que puguin anar més enllà de les competències municipals estrictament, hi ha molt problemes socials que ens incumbeixen directament als municipis i ens hem d’implicar, com en el cas de l’habitatge o de la salut mental, però primer hem de garantir que fem bé allò que sí que ens toca fer.

Visió de ciutat i mirada de barri. Les propostes municipals han de tenir una mirada de ciutat, volen construir un model de ciutat, però cap municipi de Catalunya és homogeni. Tothom té un barri o un sector més segregat socialment i territorialment. Per això, recomano que facin propostes ajustades als seus barris o urbanitzacions. En l’actualitat cal dir que el mal estat dels habitatges, la manca de subministraments i de serveis tecnològics, el deteriorament dels espais públics, la inexistència de serveis i recursos sociosanitaris i educatius o la llunyania o insuficient cobertura d’aquests són avui un tret característic de molts barris de Catalunya.

Però quan parlem de barris cal saber que també parlem d’urbanitzacions i de nuclis poblacionals aïllats. No podem oblidar que Catalunya encara pateix el desgavell urbanístic impulsat a les dècades dels 50 i dels 70 del segle XX, quan es construïen urbanitzacions sense cap mena de pla urbanístic de cobertura i que van viure un recreixement amb la bombolla immobiliària. Els barris vulnerables o en risc de ser-ho avui ja no són només els “famosos” barris metropolitans de Barcelona o d’altres grans ciutats catalanes. Els indicadors de segregació social i urbana que tenen els barris com Sant Roc, Sant Ildefons, Fondo, Sant Cosme o la Mina encara són greus, però comencen a ser compartits per molts més barris i nuclis poblacionals de Catalunya.

En resum, candidates i candidats, ara que queden poc més de sis mesos per les eleccions municipals, i com segur que faran uns bons programes electorals, facin una mica de cas a la gent que ens dediquem a la política social a molts nivells, també des dels serveis socials municipals.