Ser o no ser un estigma

“Yo no veo presos cuando ellos actuan, veo actores realizando su trabajo”. (El Triunfo, 2020).

“(...)Lluita pels teus somnis, t’estan esperant, fes que siguin certs, abraça’ls (...)” (Els teus somnis, Sopa de Cabra, 2011)

“Las plantas más bonitas crecen en la oscuridad”. (Marilyn Thornhill, de la sèrie Miércoles, 2022)

Fa una setmana, al CRAE on treballo es va crear una assemblea espontània entre alguns dels adolescents que hi eren en aquell moment al centre i alguns dels educadors i educadores de la tarda. D’allà va sorgir vàries vegades la següent frase, dita tant pels adolescents que hi viuen en el centre com pels i les professionals que hi treballen i estaven allà: “No sabreis nunca qué es ser niño de centro”; “Os entiendo y, es verdad, que lo que habeis vivido no lo hemos vivido la mayoría de nosotros ni lo llegaremos a vivir”, “¿Qué haceis para evitar que niños como nosotros no se pasen toda su puta vida en un centro?”, “¿Por qué no hay familias de acogida para adolescentes?”, “Estar en un centro es la posición intermedia entre estar en casa y en una família de acogida. No es la ideal, però es la que es”... i podria anar dient més frases que tenen a veure amb ells i amb el seu “estigma”.

En sortir de la feina i caminant cap a casa i recordant tot el que es va dir i que no es va decidir en aquella assemblea, em vaig recordar d’una frase de la pel·lícula francesa El Triunfo ( 2020) en la qual el protagonista diu: “Yo no veo presos cuando ellos actuan, veo actores realizando su trabajo”.

I, a poc a poc, al meu cap s’anava dibuixant una idea a escriure. Una idea a desenvolupar que em manté en la tesi inicial que l’educació social no provoca canvis, no crea benestars ni possibles transformacions. L’educació social sosté i acompanya processos de canvi i d’acceptació d’un mateix i és el subjecte qui decideix el canvi o no en el seu procés vital o en el simple fet de ser o estar a la vida. No hi ha més. Tampoc se salven vides ni produïm canvis, sense que l’altre, la persona a la qual atenem, ho pugui acceptar o voler per ell. Per això, és important veure actors i actrius on la societat veu presos i, per aquest fet, també ho és veure nens i nenes quan la societat veu “pobrecitos niñxs de centro”.

Sostenir i acompanyar processos de vida té a veure amb el silenci de l’ego, la col·laboració i amb la possibilitat d’oferir diferents oportunitats de creixement i de mirades diverses cap a un mateix. És també parlar de responsabilitats i de trobar l’essència de la persona, allò que el mou a ser qui és i els seus somnis. Quan em trobo amb aquesta paraula (els somnis) sempre em ve al cap una cançó dels Sopa de Cabra que diu en la seva estrofa principal: “(...)Lluita pels teus somnis, t’estan esperant, fes que siguin certs, abraça’ls (...)”.

Tenir somnis és allò que ens permet sentir-nos vius. Alguna vegada els hem preguntat a aquestes persones que acompanyem, “quin era el seu somni més real?”. Aquell que no es contesta amb un simple retorn amb la mama o amb el papa, a casa, la llibertat… No aquell que no és simplement un “no estar aquí” o, simplement “ser como los demás”... Alguna vegada ens hem atrevit, amb el mal que pot fer i fa aquesta pregunta, a dir-los “que necessites? En què et puc acompanyar?”. I després de fer-la, sostenir el seu silenci, acompanyar que era la primera vegada que les sentien de debò o, simplement, observar les seves llàgrimes o la seva ràbia i no entendre què fer en aquell moment i en aquest present.

Sostenir l’estigma, l’etiqueta de l’altre, sense jutjar-la és difícil, però forma part de la nostra feina i del nostre objectiu d’acompanyar processos des del respecte i des de la persona. Descobrir els somnis —allò que els mou a ser, oferint possibilitats, formes diferents de sentir-se mirats com a persones, joves, infants i subjectes— forma part de la nostra professió i del fet de sostenir i acompanyar processos vitals. Sense aquesta implicació, sense aquesta possible mirada, no hi ha procés, ja que ells i elles esperen i entenen que l’estigma pesa més que les seves capacitats per entendre que són subjectes amb els mateixos drets i deures per ser vida que la resta de subjectes que no tenen la seva etiqueta i que poden lluitar pels seus somnis, si algú els fa presents o com a mínim visibles.

La nostra tasca no només pot ser assistencial, ha d’estar acompanyada de la descoberta d’un mateix i de la seva pròpia història, acceptant-la i entenent-la per poder avançar. Acompanyada de la possibilitat d’oferir per descobrir altres mirades més vitals i menys estigmatitzades que puguin ajudar a créixer i comprendre que tots i totes podem lluitar per la vida i no per estar en la vida. I, finalment, de silencis i preguntes que només ells i elles i el temps poden donar respostes que siguin certes per aconseguir canvis que no veurem en aquest present i en aquest ara, ja que forma part del seu camí, del seu futur, de la seva història a composar-se i acabar de fer-se en el futur i on, nosaltres com a professionals, només haurem deixat una petjada, un senyal que el vincle que ells van agafar en la relació professional i de convivència, van decidir agafar.

Sostenir o acompanyar l’etiqueta o l’estigma, transformar-lo en un element propi de la persona, per poder arribar a entendre que és una part de la persona, però no l’essència d’ella, és el procés de transformació més important que podem oferir-los, per així trencar-les i poder construir altres frases més properes a la vida que no les que ells i elles ja tenen assumides com a certes o que la societat els hi retorna de tant en tant en mitjans de comunicació, en institucions o en el seu dia a dia, simplement per riure’s d’ells i elles i sentir-se superiors o més visibles que ells en el camí de la vida i de ser vida. Aquesta és la nostra tasca i la seva lluita per arribar a ser i veure’s com a persones i subjectes que poden, no només estar a la vida, sinó ser VIDA en majúscules.