Fins el ‘cuerno’ (Cansades IV)

Fins ara emmalaltim totes i és una violència. És per capacitisme i masclisme institucional i de la societat on vivim.

Pensant en totes les amigues que cuidem. Per totes les que han lluitat els darrers 25 anys: han pensat, treballat dur, han format professionals, han engegat recursos que no existien, han anat a comissions parlamentàries, grups de treball, etc. i malauradament ja no poden continuar en aquesta lluita desigual perquè l'estat del malestar les ha enfonsat i fet emmalaltir.
Pensant en les que estem avui i les que vindran, analitzant tot plegat confirmem que estem igual, com fa 25 anys. Quan les coses van bé hi ha noves lleis, sense desenvolupament reglamentari ni pressupost. I quan van mal dades ni això. (Penseu en el decret d'inclusió educativa o en la llei de dependència, que, per cert, es deia de l'autonomia personal i fa riure)
On som ara? 

Durant els anys 2021 i 2022 ens han afalagat i ofegat a reunions en línia amb parlamentàries, regidores, diputades, caps de departaments de la Generalitat i de l'Ajuntament de Barcelona, de grups parlamentaris, de grups del consistori, entitats, etc. Gràcies a totes ERC, ERC Barcelona, PSC Barcelona, Esther Niubó, Sònia Guerra López, Barcelona Accessible, Junts per Cat Barcelona, Salut, Drets Socials, Ajuntament de Barcelona, Dincat, Comuns de Barcelona. Però quasi cap ens heu fet el retorn que us vau comprometre (i pot ser que nosaltres desbordades tampoc). També vam preparar dades, notes, arguments, etc.

Hem fet propostes de treball molt concretes. El resultat és 0. Necessitem que aquestes reunions tinguin l'objectiu concret de fer efectius els drets dels nostres fills i filles i el nostre dret a la salut.

Cal repensar i sacsejar el model actual de les entitats del nostre sector, on es combina les condicions laborals precàries amb un embolic d'objectius i poca transparència. I amb honroses excepcions com Nexe, Encert i altres, a les entitats no les trobem a les protestes en clau de drets dels nostres fills i filles, ni dels nostres. A nosaltres, les mares i germanes cuidadores de fills i filles dependents de tota la vida no ens esmenteu mai, parleu de famílies i cuidem i emmalaltim les mares, ja toca que ens parleu!

I alhora, calen organitzacions que donin serveis bàsics i de qualitat amb més mirada i vocació de servei públic. Podeu traspassar a l'administració pública els recursos i serveis que ja heu organitzat? Com van fer algunes escoles els anys 80? (CEPEC, recordeu?) I diferenciar les entitats que fan recursos i serveis de les que defensen drets?

Us necessitem, entitats del tercer sector social, però al carrer pels drets bàsics dels nostres fills i filles i pels nostres també, perquè la nostra salut va amb els drets bàsics dels nostres fills i filles a ser ben cuidats. I fins ara nosaltres ni existim per a vosaltres.

A Twitter diem que deixarem als nostres fills i filles al hall del Departament de Drets Socials un cap de setmana al mes. Però som incapaces (de moment). A més DGAIA ens terroritza, perquè té fixació amb la canalla amb discapacitats, com bé saben les companyes de la Federació Catalana d'Autisme.

Al món de les discapacitats intel·lectuals i les pluridiscapacitats, com sabeu, hi ha una gran profusió d'associacions i entitats: una entitat per a cada trastorn (o dos o tres si és un trastorn amb moltes persones afectades i abordatges alternatius), i una associació més generalista a cada ciutat i poble. Després hi ha les macro entitats com l'Once, Dincat, Cocarmi, Cermi, etc., i les federacions, i les federacions de federacions. Moltes d'elles són un petit o gran negoci. Fins a arribar al Real Patronato de la Discapacidad, que fa riure per no plorar. Amb una visió súper complaent amb les administracions.

Ens preocupa que entitats i associacions que fan serveis que haurien de ser públics han deixat d'aixecar la veu en clau de drets de les persones dependents i amb discapacitats, etc. I, en canvi, cada vegada fan més festes i curses en clau de discapacitats cuquis per recollir fons, tómboles, i actes amb sensibleria que ens revolten. I no hi ha ni un bàsic de feminismes, en un sector tan feminitzat! Entitats que presideixen homes, els consells directius plens d'homes, mentre les cures del dia a dia les fan les mares, germanes, filles i treballadores. Hi pensem?

I alhora floreix en el nostre àmbit el mindfulness, les autocures (que són clarament el privilegi de qui pot) i el coaching: la pornomotivació (aquesta paraula és préstec de Fridas Diversas que ens inspiren molt), i molta medicació i també meditació —que és veritat que mal no fa— però no va a l'arrel dels problemes, ja que no som nosaltres: és el mal sistema que ens fa emmalaltir.

Per acabar

Potser hi ha altres camins per totes, més enllà de protestar cada recurs una a una, o el de reproduir el que fins avui fan les entitats i associacions dependents de subvencions per donar millors o pitjors serveis que haurien de ser públics. Ens fa falta una cartera de serveis amb un esquema i controls de qualitat similars als de la sanitat i l'educació.

Cal que pensem juntes (les que vulgueu: persones, entitats, professionals, treballadores, associacions...) demandes i accions concretes, no individualment com fins ara, sinó en clau col·lectiva. Sortim al carrer? Plantegem litigis estratègics? Per què no reclamem juntes ni en clau de drets derivats dels convenis internacionals signats ni de les posteriors lleis? Per exemple:

• 3.500 persones en llista d'espera de recursos de pas a la vida adulta que forma part dels drets bàsics reconeguts? És un crim!
• La menor proporció de persones amb grau III de dependència a Catalunya (miracle de la Moreneta!). Entitats, pensem un litigi estratègic en clau de drets bàsics?
• O que els adolescents i joves amb discapacitat intel·lectual estiguin exclosos del dret a respir? I tota la càrrega vagi sobre les mares?

Cal pensar juntes i en clau de drets bàsics dels nostres fills i filles, que no estan garantits. Sense oblidar que nosaltres som aquí perquè la necessitat real de cuidar no compta. És un disbarat col·lectiu, perquè tot i totes, si no ens atropella un camió, serem discapacitades. Però és així: les cures no compten. Solament les persones hipersanes en edat laboral, amb penis, blanquetes o amb molts diners, compten. La resta no comptem igual. I no tenim els mateixos drets.

“Si surts fora de l'embolic mascle-mental, segons les regles del joc democràtic tenim total legitimitat com a subjectes polítics per exigir que es tradueixi en diners el treball que generem, i que alhora sosté la continuïtat de tot plegat”, com escriu Luisa Fuentes Guaza en un article a El Salto. I no estem segures que sigui un tema de diners només.

Donar les gràcies a totes les que ens heu ajudat a pensar, a comunicar, a totes les que ens heu ajudat aquests darrers quasi dos anys de Sindicat de mares de persones dependents tota la vida. Perquè totes serem discapacitades si no ens mata un camió! Juntes som més fortes i tenim la dignitat que a aquest sistema antipersones li manca. Sostenim la vida.

El proper article, ho prometem, no serà més un estem cansades. Parlarem de la manca de dades que hi ha sobre els nostres fills i filles (Oi? Drets Socials) i per fi, temazo súper invisibilitzat: les dades de les mares amb filles i fills dependents per tota la vida que cuiden soles perquè els pares marxen i la fiscalia de menors se li'n fum, que podríem ser entre el 15 i el 20%, i ja toca oi Departament de Justícia?

(Article escrit per Mari Tavira i Maria Herrero del Sindicat de Mares i germanes de persones dependents tota la vida)