Cultura i accessibilitat

Més enllà de ser éssers biològics, també som éssers culturals. Interpretem el món simbòlicament i lingüísticament, fins i tot el transformem a partir de les nostres cosmovisions grupals. És per això que l'accés universal al món de la cultura és fonamental. Per això, malgrat que escrivim aquest article a quatre mans, ens ha semblat convenient fer-ho aquest cop compartint una visió personal.

Soc Pili Egea, col·laboradora d'aquest mitjà, persona que estima la cultura i també una persona amb diversitat funcional. Sempre he pensat que la paràlisi cerebral no m'ha limitat, si més no en excés. Als dotze anys em van operar de les cames i el que semblava una intervenció sense riscos es va transformar en un malson. Vaig caure en una gran depressió a causa de complicacions físiques i dolors molt forts, els meus pares i metges van témer seriosament per la meva vida. Quan el meu cos va tocar fons i no va poder més, va tornar a ressorgir. Aquesta experiència va canviar la manera de conviure amb la meva discapacitat.

Amb vint anys vaig llegir una biografia d'una artista mexicana que era una desconeguda total al nostre país. La seva vida i la seva fortalesa em van enamorar. Vaig voler ser com ella i gràcies al seu exemple, avui soc la persona que vull ser. Puc dir que als meus cinquanta anys m'he casat, he publicat dos llibres, m'he tirat en parapent, munto a cavall, estic a la universitat fent un grau en Història de l'art, he viatjat molt i he tingut la sort de conèixer persones meravelloses. Per això considero que els límits només són a la ment, encara que no vull passar-me de triomfalista, ja que les limitacions condicionen la manera de veure i la manera d'afrontar el destí.

Aquest febrer he viatjat a París, amb la meva parella, per visitar una més de les moltes exposicions de Frida Kahlo que he vist pel món. A través de totes aquestes visites seria capaç d'explicar com ha estat l'evolució de l'accessibilitat als carrers i als museus de les grans ciutats. Recordo anys enrere quan planejàvem un viatge, ens sorgia sempre la mateixa pregunta: el museu estarà adaptat? Actualment, el turisme cultural és més accessible per a les persones amb mobilitat reduïda. Penso que una ciutat adaptada és un avenç per a tothom. El pensament social amb les diferents capacitats del col·lectiu de persones amb diversitat funcional ha anat millorant. Avui els transports, voreres i locals de grans ciutats del món pràcticament estan adaptades per a les persones, que com jo, depenem d'una cadira de rodes per desplaçar-nos. Si bé encara hem d'avançar un llarg camí per solucionar els murs que són a la societat per poder sentir intensament la ciutat on es viu o que es visita.

Com a estudiant d'Història de l'art, gaudeixo del patrimoni cultural i artístic que ofereix cada indret. I encara que l'accessibilitat ha millorat notablement en tots aquests anys, als centres culturals encara avui es poden trobar situacions per solucionar. A la darrera exposició que vaig anar a Parí, fins i tot la mateixa Frida, asseguda a la cadira de rodes, hauria tingut dificultats per veure una part de la seva exposició ‘Frida Kahlo, més enllà de les aparences’! És un fet que vull subratllar com a curiós, ja que en una exhibició de coses personals com vestits, joies i objectes ortopèdics com la cama ortopèdica que va fer servir al final de la seva vida, no deixa de ser una estranya paradoxa. És una contradicció que una es desplaci en cadira de rodes i no pugui veure els objectes més petits de l'exposició d'una artista que també es va desplaçar de la mateixa manera, ja que s'exhibien en vitrines altes. Però el cervell i el cor ja estan programats per a aquests inconvenients i vaig continuar gaudint de l'exposició.

Però de vegades aquesta sintonia de cervell i cor no són suficients. Hem de fer més per l'accessibilitat, incloent-hi més conscienciació i més recursos tiflològics, sonors, etc. Tant de bo les generacions futures no hagin de planificar el seu viatge segons la diversitat funcional que tinguin. Que paradoxes així només formin part del passat.