De col·laboracions, col·laboradors i col·laboracionistes

Si cerquem la paraula-concepte més emprada actualment quan es parla de serveis públics, drets civils i econòmics, emprenedoria, nova economia, resiliència, subvencions, ens adonarem que molt probablement aquesta és “col·laboració publicoprivada”.

El programes-projectes de governs —i gobiernos (sic)—, administracions, empreses, projectes estratègics de recuperació i transformació econòmica europeus, models de creixement, i una manifesta sobredosi des-informativa han convertit aquesta nova (?) concepció en un mantra repicat fins a un sospitós avorriment. Tot el futur haurà de ser d’acord amb aquesta estratègia esdevinguda manament inqüestionable, diuen.

Pel que fa a la salut i, per descomptat, a la sanitat, la praxi col·laboradora té nom i volum propi: externalitzacions, fundacions, concertacions, sistema “mixt” i, per ser més explícit, privatització. Perquè aquesta és la direcció sistemàtica dels escassos recursos “públics” de gènesis, cap a un destí final de mercat i sector privat, superant ja el 50% del volum pressupostari i econòmic global.

La campanya és permanent per justificar i argumentar tant les seves bondats com la seva “indiscutible condició” de present i futur i així ho publiciten, ho venen, ho lapiden dia a dia. Des de les institucions, les grans empreses, del sector privat de la sanitat (la Fundació IDIS en cap), les grans escoles de negoci que són ja madrasses neoliberals en tota regla. 

No dedico més dues línies a la seva penetració, que prou ja n’abusen, però citem-ne un parell de versions ocurrents: el “quid pro quo”, que vol dir una cosa per una altra; o l’anglosaxó “win to win”, que vol dir que tothom guanya, no cal ni competir. Expressions paradigmes del mercadeig en termes de beneficis-lucre que és el que compta. “Profits” com en català.

Qualsevol idea, projecte, innovació haurà de ser elaborada en la idea fal·laç col·laboradora quan es tracta d’una veritable parasitació del que és públic. Guarneixen els nous plans amb pluja d’eufemismes, de modernitats i bones intencions, de declaracions humanistes, però no se’ns oblidi la gran pregunta al final: Qui paga la factura? Si seguim l’itinerari més o menys opac de la boleta del triler, arribarem a entendre per on va el joc i qui el guanya.

Per un escenari que dibuixen com idíl·lic de “col·laboració” publicoprivada, vell-modern, de titulars socials-clients, guineus-gallines, és però imprescindible la figura dels col·laboradors.

Pel broc gros cal la connivència de legisladors, autoritats, administracions, polítics, grans corporacions, mitjans de comunicació massiva obedients i a sou, estaments docents del nou credo d’un únic manament: guanyar més i més ràpid amb els menors riscos. Unes lleis permissives que s’obrin a interpretacions de fugida, i un clima de tolerància social a les “naturals” maniobres del mercat, incloses aquelles que no són legals, ni ètiques, ni legítimes. Són col·laboradors i col·laboradores, còmplices o autories, necessaris lobbies, trames i macro-organitzacions que no compleixen les lleis.

I, finalment, són imprescindibles quantitats ingents de gent subordinada, subalterna, sotmesa, resignada, obedient i si pot ser subjugada i adepta al sistema i al seu comandament.

Col·laborar hauria de ser per definició co-participar, laborar en comú, però per a una tal entesa fora necessari posar-se d’acord amb la lletra grossa. Objectius: salut o negoci?, Prioritats: sistema públic de salut o excedents en metàl·lic o prebendes? Mètodes i lògica: gestió social o mercantil?, Criteris: assumpció i tractament de riscos o sols benefici? Mitjans: ràtios, contractació, direcció, organització, interpretació legislativa social o economicista?, Tractament de les diferències, selecció, o no, de casos i la cartera de serveis, Participació social vs. control i amb rendiment de comptes? I seguir.

L’èxit de la nova-antiga paradoxal dinàmica de ficar la mà al calaix comú per derivar a calaixos de lucre privat és ja un front de lluita que determinarà el futur dels serveis públics, la sanitat, però també l’educació, la dependència i els serveis socials, i aquí no s’hi val jugar a “tècnic neutral” perquè això equival al rol de col·laboracionistes, que per definició treballaran pel “règim” establert, el dominant, que avui sense dubte és el neoliberalisme més desbocat, més insaciable (el capitalisme tan salvatge com sempre). 

Per descomptat que aquesta diagnosi, comprimida i sinòptica, no permet un substanciós debat de posicions de controvèrsia i a més ha d’incorporar (i ja ho faig aquí) les excepcions que sempre confirmen la regla.

Tanmateix, quan no resta temps per anar-se deixant fer, quan la diagnosi és alarmant en temps de sindèmies i de crisis sobreposades (pandèmia sanitària, climàtica, econòmica, energètica, cultural, bèl·lica...) és just i necessari incomodar als meus coetanis i reivindicar que cal amb extrema urgència posar a reflexió, a debat, i a rectificació aquesta dinàmica que ens porta a la liquidació, humana i del planeta.