Moçambic, un referent en l’abordatge de les violències masclistes a Catalunya

Les polítiques públiques d’abordatge de les violències masclistes a Catalunya porten associada de manera sistemàtica la paraula “integral”. Es treballa per desenvolupar models “integrals” que incorporin els recursos i serveis necessaris per a la prevenció i reparació de les violències masclistes. Les feministes han repetit durant dècades que les violències masclistes són un fenomen estructural i transversal, i el missatge ha arribat, també fa temps, a les institucions. Així i tot, a Catalunya, el paper que poden tenir les xarxes de proximitat en la lluita contra les violències masclistes és encara un terreny poc explorat. La pregunta és: Hi ha experiències d’èxit de les quals puguem aprendre?

Arquitectura Sense Fronteres (ASF), amb l’acompanyament d’Almena Cooperativa Feminista, porta des del 2015 desenvolupant un projecte pioner a Inhambane (Moçambic) en relació amb l’abordatge de les violències masclistes. Una iniciativa precursora que, com a eix estratègic, incorpora a la societat civil en els circuits d’abordatge de les violències masclistes.

Si la cooperació és un bitllet d’anada i tornada, preguntem-nos: Poden programes com el d’ASF contribuir a la millora de l’abordatge de les violències masclistes a Catalunya? Estem convençudes que sí. La cooperació tècnica ens ha de permetre trencar lògiques colonialistes i ens ha de fer veure que l’experiència moçambiquesa es pot convertir en un referent per a la incorporació de les dinàmiques comunitàries.

D’aquesta manera, a Inhambane compten amb una xarxa d’agents de proximitat en què s’inclouen tant persones vinculades a institucions com representants de les comunitats i d’associacions de base, que participen plenament en les polítiques públiques d’abordatge de les violències masclistes. És a dir, en aquesta província de Moçambic, els llaços de proximitat són fonamentals per a la presa de decisions, l’organització de la vida social i la resolució de conflictes.

A Catalunya, en canvi, els circuits locals i comarcals s’articulen històricament a través de personal vinculat a serveis públics. Les entitats que lluiten pels drets de les dones, adolescents i infants, així com els moviments veïnals i comunitaris, han quedat exclosos de pràcticament tots els circuits d’abordatge de les violències masclistes.

La realitat, però, fa temps que reclama un canvi de mires. L’experiència pandèmica a Catalunya ha posat sobre la taula el paper fonamental dels espais veïnals i comunitaris. Cal recordar que, amb el tancament del març de 2020, els serveis públics es van aturar i van deixar moltes dones, adolescents i criatures tancades amb els seus agressors, sense el suport i la protecció de les institucions. Les entitats de base que treballen pels drets de les dones es van deixar la pell en aquest acompanyament i van fer una gran tasca d’incidència política, exigint a les institucions la reacció necessària que, posteriorment, es va anar produint. Per què no construïm, doncs, política pública des de la participació comunitària?

Per descomptat, no diem que el model moçambiquès d’abordatge de les violències masclistes sigui perfecte. Hi ha encara greus vulneracions de drets i reptes significatius en els quals el país ha de continuar treballant. Ara bé, l’enfocament comunitari connecta clarament amb la comprensió de les violències com un fenomen estructural, amb arrels i impacte en el conjunt de la societat. Per això, la posada en marxa d’una xarxa d’agents de proximitat, vinculada al teixit comunitari, contribueix clarament a l’erradicació de les violències masclistes. Cooperació, intercanvi i aprenentatge.

Ara, li toca a la política pública catalana. Comencem?