Veus trencades

Els últims que van sortir de la crisi del 2008 van ser els primers a patir la de 2020; suma i segueix, mala notícia. Tal com va passar llavors, segueixen tocant fons aquells que mai havien pensat que s’enfortirien, on també s’hi han afegit altres que no s’haurien pensat que prescindirien del més bàsic. Les crisis afecten per desigual, desplacen d’una bufada els grups més humils, es recreen amb qui menys té, són hostils amb joves que busquen la seva oportunitat i amb els de més de 50 anys. Els virus del precariat s’esglaien també quan assalten nenes i nens sense nord, quan obliden les mares soles, quan amaguen il·lusions a qui pateix de salut mental o d’addiccions i solitud; empipen molt els nàufrags.

La condició indigent d’aquestes notes es basa en fets reals, un obrir miralls de subjectes fràgils. Ara que està de moda parlar de vulnerabilitat tocaria recordar que hi ha gent al final de la nit que són un retrat en flames que segueix vivint a l’infern de la terra, que manté amb la realitat una relació que pessiga i no s’acaba mai, en punts poblats d’illes cada cop més separades del continent que es van quedant enrere. Bruts d’amor, caminen sobre malsons que deixen la boca agra, la suor freda i un vòmit amarg que al cap d’una estona, ajuda a entonar cançons tristes, com aquella del Ralph McTell.

Artistes desarreglats en aquest teatre que habitem en un espectacle on s’exposen d’amagatotis. No viuen així per voluntat pròpia, coneixen el plat de la fam, però no busquen plaer, la qüestió —encara que no ho sembli— és que desconeixen la satisfacció. Veus trencades que fan grinyolar la justícia, professions imperfectes, oficis trastornats, com ho descriu el llibre de la Júlia Reina González, Solitud: Set vides sense llar. El que els podria salvar té una mica de reconstrucció, d’una memòria trencada on trobarem algunes lletres en les fitxes d’hospitals, als serveis socials o al sermó del mossèn. Històries que finalment seran alliberades.

Són els últims de la fila: Toni, tancat a la seva gàbia invisible (no dorm a l’alberg perquè el volen enverinar, diu). Manuel, baixet i esgarriat (el van penalitzar diverses vegades per no segellar; s’oblidava). Alguns, ficats a ximples, com el Miguel, saluden la lluna militarment (per fi va cobrar amb 65 anys). El Carlos, vegà, va ocupar una casa davant una escola —sempre ha volgut ser mestre— (no demana revisar la discapacitat perquè pensa que li trauran). L’Àngel, xarrupant-se els mocs per aclarir els conductes tapats per les llàgrimes, multat per colar-se en el transport públic (embargada la prestació sense saber com recórrer). L’Alina que ja no ha de visitar homes, allò que cobra ja no s’ho queda el xulo (està a la presó per cosir-la a ganivetades). Emília que s’ofega per l’asma, ara pot veure la neta a casa d’un amic, com la Carmencita que un cop al mes la pot veure al centre comercial. L’Antonio, perseguit pels seus propis passos (no se’n recorda del seu nom). Francisco, que va perdre la paga perquè no responia a les cartes (la seva nova adreça és la Clínica Mental). Paco, resolent a cops de valor els crits d’angoixa de les males mares arraulides en un racó de la casa en ruïnes, plenes de ràbia quan recorden els fillets. Salvador, sense braços, dos anys pixant-se a sobre, esperant que un jutjat l’adjudiqui una residència...

Deia en Borges a Història sobre la infàmia que crida més l’atenció escriure sobre perdedors, perdularis fracassats, calaveres i infames: “La caiguda, l’error o el pecat són millors ocasions que la virtut”. Els darrers seran els primers, paraules del Papa sobre l’evangeli segons Sant Mateu, adreçades a uns esportistes; però ve al cas: “Ser els últims és veure la bellesa en les coses més petites, intentar acceptar els nostres límits amb serenor, tenir clar on anem i cap on ens porten els nostres esforços... jugar net, ser correctes i lleials, tenir un gran respecte per l’adversari... és el triomf de la humilitat sobre el triomfalisme del mal que cerca, només, la visibilitat mediàtica”. Amén.